Ara ja no teniu excuses que valguin. Entre tots i totes molesbitarem el món!

Com sempre, originals com som, us deixem una imatge (per no deixar l’apunt només amb text) que mai a la vida s’haurà fet servir per il·lustrar el tancament d’un bloc, web o espai virtual: una persiana metal·lica amb el que se suposa que és, potser amb més gràcia i perícia s’hagués aconseguit, una pintada amb esprai simulant, tan bonament com hem pogut, un grafitti subversiu (però informatiu). Si és que som de graciosos…

Ens llegim al nou Molesbit!. Us esperem al Multivers!

Casa nostra farà una fila més retro gràcies a en @vicioplanet que ho ha piulat aquest matí.

Ho podem veure a: http://www.8bitwood.com/8/

Piula-ho

Per celebrar aquesta efemèride, i aprofitant també que estem celebrant el 30è aniversari del Pac-Man, l’empresa italiana  que les fabrica ha mostrat la que serà l’edició especial juganera d’aquestes cèlebres llibretes. Potser fa una dècada que no escriviu res sobre un paper però, ni que sigui per maco a l’estanteria, paga la pena gastar-se uns eurets (barates no ho són tampoc) i comprar-se la per la caixa negra que sembla que les conté i que us mostrem a la imatge (les cobertes de les llibretes pròpiament dites són una mica cutres però cadascú, amb els seus diners, que faci el que vulgui).

Ho hem llegit a: http://www.wired.com

Piula-ho

Ho hem vist a: http://kotaku.com/

La font original: http://superpunch.blogspot.com/

Piula-ho

La grandesa de molts d’aquests gràfics era la seva finalitat i utilitat clarament didàctica i il·lustradora de com funcionaven les coses per dins. Les detallades disseccions o les porcions d’allò que es volia estripar i esbudellar per mostrar-nos les seves entranyes més secretes eren el segell distintiu de que allò que teníem entre mans era, o ens podia resultar en alguna circumstància o situació que en aquell moment se’ns escapava, important. Des d’un reactor nuclear a una càmera fotogràfica passant per l’esquema d’una cèl·lula procariota. Tot tenia la seva representació gràfica amb un gran trau, com si d’un formatge d’ovella es tractés, per la meitat.

Tot? Potser en aquells temps no ho sabíem o n’érem conscients però es faltava una peça que seria clau per al desenvolupament dels ciutadans que creien i volien construir un futur millor, més segur i confortable per a la malmesa ciutat de Detroit. L’OCP (Omni Productes de Consum), concessionària del departament de policia d’aquesta ciutat decadent, arruïnada i fora de tot control governamental va mostrar el camí, dur i feixuc, a seguir per a totes les altres metròpolis que aspiressin a seguir el seu model basat en la brutalitat policial. Va ensenyar-nos al policia el futur. Varem saber com era, com treballava, com repartia bufetades a tort i a dret i quins eren els seus escasos recursos dialèctics i negociadors. Alex Murphy, en Robocop, va esdevenir el paradigma del perfecte policia-cyborg sense massa escrúpols. Però com era per dins en Robocop? Quins mecanismes i trastos ultra secrets tenia instal·lats dins del seu xassís de primeríssima qualitat? Quin processador faria servir; un 286? Personalment, aquestes preguntes, i moltes altres de més transcendents la veritat, ens inquietaven…mmm…eeee…(pensem, pensem)…si us hem de ser sincers…segurament més aviat poc o gens. Era un robot. Com molts d’altres. Funcionava i llestos. No calien massa preguntes.
A més, no sé per què, ni quin valor pot tenir, allargar més aquest apunt si segur que ja heu vist la imatge (el més important de l’entrada) i, el més probable, és que ja hagueu fotut el camp del web i estigueu fent altres coses molt més importants i profitoses per al vostre intel·lecte i/o libido. I si encara continueu per aquí…doncs… només podem dir-vos una cosa: felicitats i gràcies per llegir-nos i aguantar-nos. Hi ha dies ximples que ens dóna per aquestes coses…

Hem aplicat la llei i no ens hem ficat en problemes gràcies a: http://www.geekologie.com

Piula-ho

Aquesta proesa del tuning l’hem vist a: http://craziestgadgets.com

Per aquest motiu, després d’hores de deliberació i de treball esclavista picant codi HTML amb el FrontPage, fent gala del nostres estil i bon gust pel disseny web i l’accessibilitat, us passem una il·lustradora taula, seguint els canons estètics i  d’estil de geocities de principis de segle, amb l’explicació i el per què de la davallada productiva de Molesbit! d’aquesta darrera setmana…

Què ens està passant?
Estem treballant en el Multivers.cat

Que la pau del vostre senyor, Déu o messies sigui amb vosaltres perquè us caldrà. Tornarem. I amb més força que mai!

Ho hem vist a: http://www.korben.info

El web: http://theawesomer.com

Piula-ho

…passeu-vos per http://www.sevensheaven.nl/ si en voleu més i millor.

Piula-ho

Amb aquesta proposta, el creador, en Vomitsaw (un nom que ens recorda a una operadora de telefonia mòbil amb arcades), segur que farà trontollar els fonaments, i la butxaca, de la companyia fundada, sembla ser, per un no tant simpàtic antic membre, per un “error de joventut” segons va dir, de les Joventuts Nòrdiques (cosins germans de les Joventuts Hitlerianes) que, a dia d’avui, és un dels paios més rics del món gràcies a tots nosaltres.

S’han acabat les cares llargues i inexpressives de l’hora de la carmanyola. No us caldrà imitar mai més la sempre difícil cara de suposat interès per la vida familiar dels  vostres col·legues mentre us mengeu uns canelons reescalfats i ben secs en un microones que segurament alberga ja vida pròpia al seu interior.  Només us calen quatre fustes, uns 7-8 cargols i una SNES per no haver de patir més situacions incòmodes i fer feliços als nostres, sempre estimats, companys d’oficina i, de retruc,  a vosaltres mateixos.

Ho ha piulat en @vicioplanet

Ho podeu llegir a: http://gizmologia.com

Piula-ho

Avui, 13 de setembre de 2010, segurament s’està complint un dels aniversaris més importants, i mediàtics, que es poden celebrar en el món dels videojocs. En Mario, el Super Mario Bros. de la NES, compleix 25 anys, amb una salut econòmica i social envejable, entre tots nosaltres.

Aleshores tot sembla apuntar que, d’alguna manera més o menys lògica i racional, les dues efemèrides s’hauran de creuar en un mateix punt per donar algun sentit a l’apunt, no? Què va passar ahir a la nit quan algú amb força gràcia i astúcia va decidir combinar ambdues celebracions amb un projector? Doncs, aprofitant l’avinentesa, alguns dels nivells originals del Super Mario Bros. van ser projectats sobre la façana d’algun afortunat edifici lligant, com si d’un bon all-i-oli fora, art, videojocs i el món del totxo. El vídeo és molt i molt curiós.

Un cop vist…creieu que hauríem de picar-li la cresta al  lampista italo-americà  per fomentar, promoure i practicar el “balconing“?

Ens ho ha passat en @parufito

Ho ho podeu veure i llegir a: http://niveloculto.com

Piula-ho

…i avui ho complirem!.

Llegiu l’entrada de la Wikipedia (anglès) si voleu saber més info del Cho Aniki

Més info de la saga a: http://www.hardcoregaming101.net/

Piula-ho

Seguim pensant que algú, segurament amb molt d’esforç i poca ètica professional ni humana,  hauria d’inventar el tatuatge amb moviment, al més pur estil gif animat, per poder reproduir, i dur sempre amb nosaltres, l’escena del vall dels esquelets de la segona part del joc. ” ♬♬ La cabeza se conecta con la costilla….la costilla se conecta con la cadera… ♬♬”

Ho hem vist a: http://ffffound.com

Piula-ho

L’orella, de ben segur, no és el millor emplaçament per a un tatuatge. També dubtem que dos brillants estrelles, sis rodones simulant algun cos estel·lar errant, l’Estrella de la Mort ja mig derruïda i un Tie-Fighter fugitiu cames ajudeu-me, siguin la millor composició possible. Ni per a un pavelló auricular; ni per a cap altre part del cos sensible a ser pintada. Però, com no podia ser de cap altra manera, aquestes frikades ens fan perdre tota coherència i relació amb la cordura que haguérem pogut tenir alguna vegada i les publiquem, com si d’una de les millors representacions pictòriques es tractés, en portada perquè tots plegats puguem delectar-la.

Us deixem la idea. Ara només cal que feu volar, mai millor dit, la imaginació i us empasseu la poca vergonya que us pugui quedar. El repte de millorar-ho, o empitjorar-ho encara més, és  tot vostre!

Piula-ho

…només corre!

Hem patit una invasió zombie gràcies a: http://www.slashgamer.com

Piula-ho

Una empresa, autònom o qualsevol individu que decideixi, patillerament, fer servir la imatge del Super Mario World, Yoshi inclòs en el logo, com a reclam publicitari ben bé es mereix tota la nostra atenció, estima i una frase resum de tot plegat que seria, (paraulota amunt, paraulota avall), una barreja entre  el sempre recorrent “tens uns collons com un toro” i el més actual, i 2.0, “et felicito fill“.

Ens hem reciclat gràcies a: http://www.journaldugamer.com

Piula-ho

…de fet amb la imatge ja n’hi hauria prou per desanimar i desmotivar als més optimistes, però us explicarem que tot plegat obeeix a l’obtusa i pertorbada darrera creació dels rapers de Brooklyn de Das Racist. No sabem ben bé què volen ni què pretenen amb aquesta proposta juganera. Però hem cregut que posar-vos una imatge sexi (pel sempre impressionant sostenidor amb la The Star-Spangled Banner) de  l’ala dura del partit republicà  és la millor manera de començar la dura setmana que avui mateix s’inicia.

Ho hem vist, i potser haguera estat millor no fer-ho, a: http://www.wired.com/gamelife

Podeu provar de jugar a: http://dasracist.net/

Piula-ho

Què en faran de tot plegat? No ho sabem, i quasi us diríem que, per a les notícies Molesbitianes, ni ens importa. Però els han quedat força, força macos, no?

Ho hem vist a : http://www.journaldugamer.com | http://www.vg247.com

Piula-ho

… realment res més adir…

Piula-ho

Moltes activitats (hacking, tècniques de programació, desenvolupament de videojocs, etc) , tornejos (hi ha hagut canvis de darrera hora) al Counter Strike Source o al League of Legends (amb importants premis senyors i senyores) i la major Lan Party que es celebra la ciutat comtal, com a autèntic plat fort de tot el muntatge, ens esperen a la muntanya de Montjuïc.

Ens hem assabentat gràcies a aquesta piulada d’en Bakoneth

El web de la Lancelona V2.0

Piula-ho

Més de 1000 peces, úniques diuen, de tot el món formen aquesta gran munió de ninos, peluixos i altres rampoines (nova paraula al nostre diccionari particular gràcies a @catala_correcte) que ha pogut arreplegar, ell rai que li paguen els pares, aquest simpàtic xiquet, la cosa somrient del mig, de la foto.

Ho hem vist a: http://www.destructoid.com

Piula-ho

Ho hem vist a: http://www.dorkly.com/

Piula-ho

サムス・アラン

Galeria d’art del Metroid ben maca a: http://levelselect.co.uk

Galeria d’art: http://www.fnaok.com

Si disposeu de 435$, això és el que diuen que costa la gent de joystiq ja que el web que l’ha posat a la venda està íntegrament en japonès i no l’entenem encara, i no veien en què, ni com, invertir-los, podeu gastar-vos el que val una consola de nova generació ben maca i completa en un suèter amb en Mario i en Luigi, estil Nes de 8 bits, teixits conservant aquest estil retro que tant ens agrada.

Ho hem llegit a: http://www.joystiq.com

Ho podeu comprar, si enteneu el japonès, a: http://www.1101.com/

Piula-ho

El web de la festa: http://www.blancsiblaus.cat/index2.php

El web dels blancs: http://www.blancs.cat/

Twitter: CollaDelsBlancs

Piula-ho

Ara teniu l’oportunitat de fer-vos, previ desembossament de 39,99$,  amb un autèntic, amb l’icònic símbol que podem trobar al botó d’engegada de la XBOX 360 ben gravadet, anell vermell (però en aquest cas no direm que de la mort). Curiositats del màrqueting i la joieria…

Ho hem llegit a: http://craziestgadgets.com

Si voleu podeu visitar l’autèntic Orodruin a: http://shop.shinylines.com

Piula-ho

Ara posarem fil a l’agulla i emprarem aquesta bonica tonada prefabricada per dir-vos que “Hi havia una vegada un noiet, posem-li per nom Pauet, que vivia en un món proper (llunyà no ho era) i (anava a dir fantàstic però potser no era tan fantàstic la veritat) bastant normal en el que nens i joves, cada cop que volien jugar a un videojoc, havien de crear un projecte d’enginyeria i muntar tot dispositiu logístic de dimensions megalítiques. Els seus millors amics, els ordinadors de 8 bits, eren petites computadores, n’hi havia de ben grans i aparatoses també, de color negre o marró, que carregaven les aventures que compartirien amb els nens, com en Pauet, des d’una cinta de cassette, tot produint un xivarri de llums i colors que riu-te tu de la psicodèlia dels 60-70, i que s’endollaven directament a l’omnipresent televisor Philips K-100 del menjador de casa que solia estar ocupat per la pitjor de les races malèvoles,”els pares“, que ocupaven no només aquell món proper i normal sinó també el sofà i l’únic dispositiu de sortida de vídeo a l’exterior que hi havia per aquelles analògiques contrades.

En Pauet va créixer, com tots nosaltres, es va fer gran i va abandonar, gradualment i moltes vegades sense escrúpols, a aquells fidels, però antiquats i carrinclons ja, amics que tantes hores d’interminables carregues, i alguns minuts de joc, li varen regalar en temps passats. Endarrere, pretèrits i oblidats, quedaven els comandaments tipus pal-enganxat-a-una-base-amb-ventoses-i-dos-botons-en-el-millor-dels-casos, les gravadores amb comptavoltes i els manuals de 300 pàgines per iniciar-se en el fabulós món de la programació, i desesperació, en BASIC.

Però com sempre sol passar, en els contes amb final feliç (no sigueu marranos i esborreu el somriure que teniu ara mateix a la cara) com a mínim, hi hagué certa espurna d’esperança, de recuperació i de manteniment de la flama ben viva de la retro-computació gràcies als entusiastes que, havent crescut i madurat com a jugador,  igual que en Pauet, amb aquestes andròmines avui (per a alguns) però grans aparells d’ahir, van decidir no deixar completament de banda, en un calaix o a les golfes de casa aquell vell amic que encara podia, lentament i amb molta estima, donar moltes satisfaccions. No són molts. No es poden contar per milers i costaria fer-ho per centenars potser. Però mantenen, i mantindran durant molt de temps, aquests companys electrònics ben vius, actius i molt aprop de tots nosaltres.

Si voleu saber més d’aquests cavallers errants dels ordinadors que estaven, tot plegat, dins del teclat podeu passar-vos per la fira RetroMallorca que es celebrarà el proper dia 25 de setembre, d’11 a 21h, al Centre de Cultura de l’ Obra Social Sa Nostra a Palma. Segur que ho passareu molt bé recordant aquells enyorats temps o veient com eren els jocs amb que el papa i la mama s’entretenien hores i hores quan encara eren joves.

El web de la reunió http://www.retromallorca.com/

Piula-ho

Ho hem vist a http://www.journaldugamer.com

Piula-ho

…de fet, com sempre darrerament, us direm dues cosetes:

1) El tràiler del joc fa una pinta brutal

2) Encara hi ha gent que s’entreté fent gifs animats tan curiosos com aquest ;-P

Al final canviarem el nom de la secció per alguna coseta a dir…

Piula-ho

Dubtem molt, com bé diuen els amics i companys de craziestgadgets, que el resultat final, o algun dels possibles resultats finals que podrien sorgir de la conjunció pintures+consola+humàambpocatraça, foren del grat del geni florentí. De fet és més que probable que no siguin del grat de ningú. Però sempre ens quedarà aquella frase amb que intentàvem justificar, i justificar-nos, el darrer treball per al dia de la mare que havíem fet a l’escola amb paper matxé i que deia quelcom semblant a “ho he fet  tota la meva estima mama. Felicitats“.

Ara teniu l’oportunitat de fer que la vostra X-Box 360 sigui diferent, i potser estrambòtica, a la de la resta dels mortals i personalitzar-la amb una reproducció d’alguna de les obres d’art més influents i representatives de les Belles Arts. Una bona capa d’imprimació, uns quants pots de pintures Andrea que vareu comprar per adornar al vostre exèrcit del Caos, un munt de pinzells i molta, molta imaginació i molt poca estima per la carcassa de la vostra consola.

Nosaltres, els Molesbitians!, sempre àvids en la recerca de símils, metàfores i altres xorrades per acabar els apunts amb algun tipus de gracieta, creiem que encara és pot recargolar més aquesta expressió artística-consolera si, en comptes de pintar qualsevol oli de la pintura universal, cardem sobre la nostra blanqueta, brut, suat, i am diversos forats a ser possible, un mitjó d’aquells de les dues raquetes creuades i que per nom porta el, ens recorda alguna marca però ara no caiem, “Hike“. Així, amb dos collons, fem país, que coi!

Ho hem admirat a: http://craziestgadgets.com

Al 2002, amb ja més d’un segle a les seves esquenes (i altres coses més sobre la seva consciència), la Mafia va treure el cap, segurament no per primer cop, però sí de manera espectacular, en el sucós món dels videojocs. Vuit anys més tard, és a dir al 2010 que ens toca viure actualment, la segona part del joc, un dels més esperats d’aquesta prolífica temporada, veurà la llum en el que s’ha dit que serà la “revolució dels sandbox“. Portades, captures, vídeos, presentacions, rodes de premsa i altres sucoses parafílies d’aquest univers en el que tant ens agrada moure’ns, omplen blocs i webs especialitzades quasi a diari. Fins i tot bromes i relacions estrambòtiques, que és el que més ens agrada a Molesbit!, que entrellacen l’hampa, aquest espectacular títol i l’actual culebrot que s’està visquen a can barça entre l’Ibra, en Sandrusco i la mare que els va parir. Fem una mica de broma de tot plegat (de la Mafia de veritat potser no cal) que s’ho val i s’ho mereix.

Divertida, molt divertida; i tot sembla apuntar que molt, molt acurada i punyetera també!

Trencar el jurament de l’omertà és molt greu…però aquesta vegada en el passem per allà on amarguen els “pepinus” ja que la portada ens l’ha fet arribar en Txesc

Piula-ho

Al bell mig de la dècada dels noranta, al 1995 exactament, Psygnosis, va delectar-nos amb el que podríem considerar, les males llengües parlen de còpia amb un rentat de cara, el més digne successor d’un dels primers grans jocs de curses de naus anti-gravitatòries, l’F-Zero de la SNES, que s’havia desenvolupat fins al moment. El Wipeout, sobretot en la seva versió per a la PlayStation, va suposar una autèntica revolució dins del gènere  i un must-have en tota regla per als qui, com un servidor, ens agrada volar a velocitats de vertigen per estrets carrerons, amb el que sembla una nau espacial, amanits amb un toc ciber-punk ben curiós i força acurat.

Tot plegat, però, és fictici. No és real ni tangible.  Aquesta munió de bits accelerats pertanyen al món virtual. Però, com sempre, i de la millor manera possible, a Molesbit! intentem buscar i tenir un ‘però‘ com Déu mana, intentar fer realitat el somni de poder emular als pilots llegenda que encara ens han d’arribar del futur potser, ni que sigui analògicament, està més a prop del que puguem pensar gràcies a aquest nou projecte de bricolatge-freak de difícil definició, complexa defensa i inexplicable finançament. Només ens cal un cotxe teledirigit, unes piles de “petaca”, una càmera sense fils (per poder gaudir, en primera persona, de tota l’experiència i per facilitar la conducció a qui vulgui comandar aquesta andròmina) i molt, potser caldrà acudir als millors drapaires del nostre barri, molt de cartró i cinta adhesiva per simular i reproduir els sinuosos circuits del joc original.

Paga la pena perdre 5 minutets i veure el vídeo. Vinga va… que som a l’estiu!

Ho hem vist a: http://www.geek.com/ | http://www.siliconera.com/

Piula-ho

A l’Ametlla del Vallès estan de festa major i per celebrar-ho de la millor manera possible, res de gegants, correfocs o cercaviles, han muntat diversos tornejos de videojocs amb una batalla al Guitar Hero com a eix principal de la viciada.

Si voleu apuntar-vos encara esteu a temps. Tot plegat a partir de les 16h a la Sala Polivalent de la Biblioteca Josep Badia de l’Ametlla del Vallès. Per a més informació visiteu el web www.arkhamteam.com

Piula-ho

L’agosticitat, o inacció global i persistent pròpia del més d’agost en el nostre país i adjacents, i la fira Gamescon, que s’està celebrant a la l’olfactiva (havíem de colar aquest cutre-acudit com fora) ciutat de Colònia (Alemanya), fan que, amb poc temps lliure i no gaires ganes, trobar notícies molesbitianes costi més del comte. Així que mentre ens capbussem en l’hemeroteca universal que és Internet i remenant els resultats hem trobat aquests curiós top-8 dels crims, reals o no, més geeks-freaks de tots els temps. A continuació us farem cinc cèntims de tots ells.

“Els he matat a tots“

Una trucada telefònica errònia, com les que tots i totes hem patit alguna vegada quan estem més adormits, va conduir a un ciutadà nord-americà a la garjola. Thomas Ballard de Delhi (Louisiana i no la Índia com ens va passar a nosaltres inicialment), un desafortunat jugador de videojocs, va efectuar una curiosa i inquietant trucada amb el següent, curt i concís, missatge:  “els he matat a tots“. La pena, per a ell, va ser que va errar el número de telèfon i va trucar a una conscienciada ciutadana que va actuar ràpidament trucant a la policia.

Les autoritats, imagineu-vos al xerif de torn amb un barret d’ala ampla i l’estrella clavada al pit, es varen posar a treballar en el cas d’immediat. Evidentment el rastreig i altres treballs de camp que realitzaria la “benemerita” nord-americana, varen arribar a la conclusió que tot plegat havia estat un error. Tot?. La veritat és que no del tot, ja que el nostre despistat protagonista va resultar tenir assumptes pendents amb la justícia per possessió de cocaïna a un altre estat del mateix comtat (no tenim ni idea de com és l’organització interna de les vegueries yankees però fa molta patxoca fer-ho servir així lliurement).

L’estudiant transferit a una escola d’educació especial per crear un mapa de l’escola al Counter Strike

Aquesta espectacular introducció no fa altra cosa que amagar al seu darrere (no serà per manca d’espai) una nova acció de la ja coneguda hipocresia i doble-moral que domina el pensament, quasi única, a tots els EUA. El nostre reu, de nou un jove estudiant de l’institut de Sugar Land (Texas) aficionat als videojocs, no va ser oficialment condemnat tot i que en el registre de casa seva se li varen intervenir cinc espases (a un país on és legal tenir armes de foc no veig el problema) i se li va demanar el codi del mapa. Delicte, delicte gaire greu…nosaltres no el veiem…però ja coneixeu a aquesta gent…

Arrestats per fer massa soroll mentre jugaven a la PlayStation

Segurament molts de vosaltres quan us heu trobat en el zenit culminant de la partida, amb el dolentot agenollat davant vostre demanant-vos clemència vergonyosament, heu apujat el volum de la tele al màxim i us ha entrat un estat d’excitació, quasi el nirvana, que provoca que us animeu i enroleu tant en el paper del jugador que, potser, els nivells de decibels totals que surten per l’habitació o cambra en la que us trobeu superen, i de molt, el màxim permès per les autoritats competents. Doncs això mateix, o de manera molt semblant com a mínim, els va passar als dos simpàtics protagonistes, danesos en aquest cas, d’aquesta sorollosa història. Alertats pels trets que provenien del seu apartament, del joc Rainbow Six per ser més exactes, els veïns, acollonits per la situació de setge que estaven visquen, varen trucar a la policia que va acordonar la casa i va emmanillar als dos videojugadors tot i tractar-se d’una falsa alarma. Per un altre dia ja jugaran amb cascos…

Vendre or del World of Warcraft et pot sortir car a la Xina

A la Xina dos recol·lectors o agricultors d’or del World of Warcraft varen ser detinguts per les autoritats policials, ens els imaginem que amb cara de pocs amics i molt enfadats, per, citem textualment, una “distribució del diner injusta”. Tot apunta a que els dos afamats buscadors d’or varen tenir algunes petites, o no tan petites, discrepàncies sobre com distribuir els més de 200.000 dòlars que havien aconseguit venent l’or, recordem que virtual, del joc World of Warcraft. Vigileu si teniu temptacions d’entrar de ple en la nova febre de ‘or…

Arrestada per cometre un crim virtual

La propera història, que manté l’alt nivell d’absurditat propi només de la raça humana, la protagonitza una dona japonesa de 43 anys d’edat que, cabrejada com una mona pel seu traumàtic i sobtat divorci en el joc online Maple Story, va decidir acabar amb la vida, virtual això sí,  del seu company. Collons com són de primmirats els nipons (podreu pensar). No del tot…o sí. Però en aquest cas l’arrest no va ser propiciat per aquest crim passional i virtual. La nostra virtual-killer realment, a la vida real vaja, va ser sospitosa d’haver hackejat el compte d’un tercer, un amic d’aquesta sembla ser, per cometre aquesta aberració digital.

Conduïa el seu camió de 38 tones tot mirant-se un capítol de Battlestar Galactica

Que Battlestar Galactica és una de les millors sèries de ciència ficció que s’han fet no hi ha, entre els nostres endogàmics cercles geeks-freaks, cap mena de de dubte. I que, mirar-se un capítol d’aquesta producció de la R&D TV mentre condeixes un camió de 38 tones és, no només una bajanada impressionant, sinó un perill i una irresponsabilitat monumental per a la resta de conductors, és punible i una barbaritat sense precedents; també. Doncs per a en Benjamin Trotsman, camioner de 37 anys, sembla ser que no li va suposar gaire problema instal·lar a la cabina del seu vehicle un portàtil, a mode de televisió, amb la sèrie  fins que va ser denunciats per altres conductors que varen veure les seves erràtiques, i poc convencionals, maniobres al volant. Es de ser inútiles…

Detingut per passejar-se amb una rèplica d’una pistola làser

En ‘Kim’,  entre cometes per mantenir l’anonimat del següent individu, va tenir una molt bona pensada, un dia qualsevol, abans de sortir de casa: vestir-se, completament, d’Stormtrooper i passejar-se, per les sempre boniques contrades de Yarra River a Austràlia, amb una rèplica perfecta, d’uns 500$, d’una pistola làser de la saga de Lucas. Amb el que no va comptar aquest jove recluta imperial va ser amb l’avidesa i astúcia dels cossos de seguretat d’un centre comercial que, veient la fila que feia i amb el que semblava un arma, varen avisar a la policia local de la zona.

Una bona colla de situacions absurdes, un bon grapat de persones pensants encara més absurdes i un exemple nefast per als nostres joves i avis, no fan altra cosa que reafirmar la nostra secció, i postura davant la vida, que porta per títol “Estupidesa humana“. Un apunt d’estiu…

Hem llegit aquesta particular versió de “El Caso” en format digital a: http://www.uphaa.com/blog/index.php/geek-gamer-arrested/

Piula-ho

…bé de fet sí: felicitats a la gent de l’Espai Jove 2010 (que semblen estar al darrere d’aquesta excel·lent iniciativa) o qui ho hagi pintat i/o ideat.

Piula-ho

Oblidem-nos de fer grans inversions en infraestructures bàsiques de profit per a la comunitat. Arraconem qualsevol intent de crear una xarxa de comunicacions i logística de qualitat a l’alçada de les circumstàncies.  Res de cancel·lar la inversió pública senyors. Invertim tot el nostre PIB en crear blocs, peces i sprites diversos per, com a mínim, crear ocupació i entreteniment a parts iguals.

Ens hem assabentat gràcies a en: Parufito que ho va llegir a: http://aloladay.com

Piula-ho

No sabem si per efecte del propi LSD o per haver llepat un mitjó brut impregnat d’algun tipus d’àcid psicoestimulant un simpàtic japonès, ple de curiositat i temps lliure, n’Osamu Sato, va decidir que calia fer un joc, per a la PlayStation, que fora una mena de simulador, visionador més aviat pel que sembla, de somnis. D’alguna (esperem que legal) manera, sembla que va convèncer, de veritat que no sabem com, als companys d’Asmik Ace Entertainment per a dur a terme aquesta onírica i increïble proposta a la pràctica. Els resultats, evidents i palesos en el vídeo i les imatges inferiors, parlen, no gaire positivament, per sí mateixos…

Poseu la ment en blanc. O millor encara. Estampeu al vostre cervell una imatge plena de coloraines i estructures fractals girant aleatòriament de forma infinita en l’espai i en el temps. No penseu en els grans sandbox actuals, ni en una desenfrenada i esbojarrada aventura, ni que emulareu els viatges pels suburbis de la psique humana més endormiscada de la mateixa manera que en Leonardo di Caprio i companyia a Origen. Res d’això. El joc, si és que li podem dir joc, sembla ser una llufa, curiosa i bizarra però llufa, en tota regla. Una “anada d’olla” que mai entendrem com és que algú va decidir posar-hi uns bons calerons. Els creadors juren i perjuren que mai es varen tripar. Potser tenen tota la raó del món, ara no els jutjarem, però per posar-se als comandaments d’una PSX i mirar de fer una partideta a aquesta cosa potser sí que ens caldrà prendre alguna coseta…

Ho hem flipat gràcies a: http://www.joystiq.com

Fòrum on es parla del joc: http://sonicreikai.com

…bé…que en vull una.

L’hem vist a: http://craziestgadgets.com

Piula-ho

Vaja, que no estem davant d’un curt-metratge gaire innovador ni trencador en les formes però que en aquestes dates estiuenques, amb l’agosticitat en ple funcionament, què més podem demanar, no?.

Hem vist el vídeo a: http://www.journaldugamer.com

Piula-ho

Ho he vist a: http://kotaku.com

El bloc original: http://zero-lives.blogspot.com/

Piula-ho

Tenir, sempre que estigui ben llisa i més o menys anivellada, una paret adornada amb aquests adhesius de vinil amb forma de cosa quadrada amb el que sembla un canó vertical per destruir els alienígenes que, poc a poc, se li venen al capdamunt, i que s’han posat, relativament, tan de moda, gràcies a les botigues que hi ha per Internet, és relativament fàcil (i car).

Només us calen seguir les següents instruccions. Passeu-vos pel web, inspireu-vos, visualitzeu aquell envà que teniu tot blanc i insuls sense cap quadre ni gràcia, netegeu les pintades rupestres de plastidecor dels vostres fills o nebots i  i dediqueu una estoneta a deixar ben maca, i una mica freak, la vostra casa gràcies als vinils que us mostrem en aquest apunt. Això sí. Intenteu que d’alguna manera us quedin el més recte possible…

Ens hem quedat enganxats gràcies a: http://www.wired.com

On comprar els adhesius (+ models en el web): http://www.vinylwalldesign.com

Piula-ho

…fixeu-vos que hi ha algú imitant la tècnica de la caixa que proporcionava al nostre protagonista una capacitat de subterfugi i sigil sense precedents…

Ho hem vist a: http://dr8bit.com

Piula-ho

Per poc més de 150 punts Nintendo els nostres amics japonesos, de moment només ells poden demanar aquests curiosos regals, podran eixugar-se el mocs, netejar-se les ulleres deixant un tel de pels i altres fibres tèxtils als vidres o emprar-los com a sotagot de les suoses begudes que necessitem en aquest calorós més d’agost, amb unes petites tovalloletes de 25cmx25cm estampades amb les icones més populars de la gran N.

La veritat és que, tot i poder semblar (i ser) una mica kitsch i demodé, els molesbitians trobem a faltar regals d’aquesta mena per gastar els nostres calerons Nintendo en samarretes, mocadors o tasses de cafè amb l’efígie del lampista italo-americà més famós del món.

Ho hem llegit a: http://www.joystiq.com

El web del Club Nintendo Japó

Piula-ho

I des de que hi ha, els que siguin sense distinció, aparells electrònics amb xips sonors hi ha gent disposada a fer-los servir i a emprar-los com a autèntics instruments musicals i taules mescladores. Les nostres estimades Game Boy, les primerenques totxes o color, són els Stradivarius particulars dels retro-musics-8-bitians. Al vídeo veureu que només amb tres Game Boy, certa gràcia i una mica d’allò que es coneix com “oïda musical” podreu delectar als vostres amics, familiars i enemics amb precioses composicions com la que escoltareu a continuació. Tot vostre.

Desenterreu els vostres vells trackers per al MS-DOS, com el Fasttracker o l’ImpulseTracker, practiqueu una miqueta amb els quatre samples que venien de regal, i envie-nos les vostres creacions més sorprenents per escollir el tema vintage-electrònic de l’estiu.

Ho hem escoltat a: http://radastan.blogspot.com

Concert de música en 8 bits: http://nosologames.net

Piula-ho

Ens hem escarxofat gràcies a: http://craziestgadgets.com

Piula-ho

Si sou viatgers, teniu la sort de trobar un vol immediat i us sobren uns pocs milers d’euros, podeu agafar la manta i la motxilla perquè només teniu dos dies, 31 de juliol i 1 d’agost, per passar-vos per la Classic Gaming Expo que es celebra a la pintoresca i acolorida ciutat de Las Vegas (EUA). Un cap de setmana amb molts expositors, compres, vendes i subhastes (imaginem que desproporcionades) d’aparells, trastos i coses que farien les delícies dels encarregats de qualsevol Cash Converters i/o similar. Com sempre que hi ha un esdeveniment d’aquestes dimensions els ianquis ho fan sense estar-se de res. Només cal que us mireu el web oficial de l’exposició. Esperem que un dia d’aquests els jugadors catalans puguem gaudir a la nostra terra d’un espectacle (unificant tot el merder de sistemes pre Playstation en una única festa) d’aquesta envergadura.

Viva Las Vegas!

Ho hem llegit a: http://www.wired.com

El web oficial: http://www.cgexpo.com/

Piula-ho

Hem tingut un mal viatge gràcies a: http://www.kotaku.com.au

Galeria a deviantart: http://gamefan84.deviantart.com

Piula-ho

De nou, el nostre amic i company Michael Pachter, suposem que després de molt meditar-ho i analitzar-ho (que per això es fa dir analista el paio) a la seva Vila Soledat o Fortalsesa de la Soletat, ha revelat que segurament els jocs de la futura consola portàtil de Nintendo, i el propi maquinari, seran més cars que els actuals. Una predicció que ni el més audaç dels redactors hagués intentat pronosticar. Caram amb els agosarats flashforwards d’en Patcher. ..

Val a dir que, tot i que ho negarem rotundament en qualsevol roda de  reconeixement posterior, és més que probable que aquest rumor esdevingui, lamentablement per als nostres interessos, en una (encara més) costosa veritat. Els costos de producció del nou maquinari incrementen, la dimensió dels jocs ja no és el que era i ara calen molts més esforços per a portar al mercat un joc AAA. Perfecte. Ho acceptem (no ens queden més nassos). Sempre és la mateixa, i malauradament real, cançó. Però també podem afegir, sense equivocar-nos pas de gaire, que la rumorologia de tota mena al voltant de l’increment de preus mesos, o anys fins i tot, abans de la sortida d’una nova consola es disparen a discreció per encertar sempre al bell mig de la diana sense gaire marge possible d’error. Els preus del maquinari i del programari, quan apareixen per primer cop a les estanteries de les botigues de la nostra ciutat, no ens enganyem, sempre pugen amics i no és gaire difícil encertar-ho. Així que aquesta vegada en Michael, creiem que perdent algun dels seus super poders visionaris, tampoc no s’ha esforçat massa.

Quina serà la nova aventura profètica d’aquest personatge de la faràndula consolera? Que la futura consola de sobretaula de Nintendo tindrà millors gràfics i més potència que l’actual Wii? Mmm, aquí potser hem arriscat una mica massa, no (xist fàcil i oportunista de la casa)? Michael si has de dir de les teves et volem en forma. Si de cas, si no et veus amb cor de millorar el present rumor, pren-te un merescut, i silenciós, descans.

L’oracle Michael Pachter ens ha il·luminat des de: http://nukezilla.com

Piula-ho

Podeu llegir més ffffuuuusss a: http://catalufffuuu.pocafeina.cat/

Piula-ho

Ho hem vist a: http://www.gamekult.com/blog/snoufle/

Piula-ho

Aquesta fita històrica va començar a succeir al mes de maig i principis de juny d’aquest temut 2010 marcat per una crisi econòmica i d’idees sense precedents. I com sembla que la cosa els va funcionar prou acceptablement han decidit que seria una bona pensada (i un bon regal per als incondicionals de la casa que no han parat de demanar-ho) reeditar alguna peça més del seu extens, molt bo i de gran qualitat, però que potser hauríem de deixar en el record o a les consoles xineses/coreanes portàtils que surten cada dos mesos, catàleg de jocs de més de 15 anys d’antiguitat. Passant per caixa de nou, clar.

Senyors de SEGA. Potser caldria que comencéssiu a fer un pensament i us plantegéssiu què coi voleu fer dins d’aquesta indústria d’una forma més seriosa, rigorosa i, per què no?, innovadora. Perquè potser tirant de la manta que us va fer grans als anys noranta, ja en ple segle XXI i amb els innombrables plens a vessar, no anireu pas gaire més lluny. O sí? Mentre la gent pagui #usfelicitofills…

Segona fornada de jocs clàssics: http://www.joystiq.com

Ens van espantar per primer cop des de: http://www.joystiq.com

Blog SEGA America (per als yankees Amèrica són els EUA): http://blogs.sega.com

Piula-ho

Divuit anys més tard de la primera entrega d’aquest estimat i estomacat joc, l’Eric Power, el creador d’aquesta petita peça d’animació, ens regala, tisores en ma i cartolines de coloraines,  a tots els fans de la saga un divertit vídeo amb alguns d’aquests fatalities reproduïts amb molta gràcia i molt de paper.

Vinga, som-hi! Volem una reproducció del Red Dead Redemption feta amb macarrons, llenties i tones de cola blanca!

Ens han arrencat l’espina dorsal tot tirant del nostre cap ben fort cap amunt des de : http://www.destructoid.com

El web del creador: http://www.ericpowerup.net

Els millors fatalities: http://www.neoteo.com/

Piula-ho

Una nova mostra d’aquestes laborioses pencades altruistes la trobem gràcies a la feinada (en forma de FPS) que un fan de la saga Terminator ens ha regalat als amants de fotre trets (digitals, eh?) a discreció contra tot robot que es mogui davant els nostres nassos. Aquest mod (no penseu en scooters, Quadrophenia ni una parka), realitzat sobre el motor Unreal Engine 3, de moment (en la alpha disponible) només serà per a un jugador i esta previst que conti amb nou nivells de joc.

Eliminar quantitats ingents de T-800 serà més fàcil, còmode i barat que mai amb aquesta nova entrega, en forma de mod, de l’estima que pot arribar a tenir la gent pels seus passatemps. Ara bé, segur que molts de vosaltres pensareu com Molesbit! quan us diem que potser, veient com està la humanitat actualment, seria millor ser un T-800, calçar-se una metralladora ben grossa, amb moltes bales i que faci molt soroll, per no deixar cap rastre de res que camini (normalment) sobre dues potes (i es consideri racional) sobre la faç de la Terra.

‘Hasta la vista, baby‘: kotaku.com

Web del mod: www.moddb.com

Piula-ho

En Sonic, un espitós eriçó de color blau i amb pitjor caràcter que  en Jaume Creixell acabat de despertar per un grup de mariachis grindcores vestits d’àrbitres de la RFEF, s’està fent gran (tot i tenir només 15 eterns anys d’edat segons la Viquipèdia), i el pes de la fama, juntament amb les mega-teques bulímiques d’anelles i les bacanals vomitives de maragdes de colors han fet que l’esvelta figura blavosa que va poder lluir, ja llunyanament, a les primeres entregues d’aquest fantàstic joc estigui desapareixent i cedint a la força gravitatòria per moments. Un divertit hack que, si seguiu la font auntiepixelante.com, podreu jugar, i engreixar d’aquesta manera (mai millor dit) la vostra col·lecció de ROMS, en el vostre emulador de MegaDrive preferit.

Sonic no ens adonem i resulta que ens fem grans (en tots els aspectes)…

Ho hem llegit a: auntiepixelante.com | topofarmer.com | zonawired.com

Piula-ho

Molta brometa sobre els “il·luminats per la vareta màgica de la creació” i molta conya marinera amb l’art modern però aquesta nova mostra de superació plàstica aquí està, de nou una vegada més, publicada a Molesbit!. Us podeu preguntar com és que desprès de tant regurgitament verbal encara tenim els sants pebrots de publicar-ho en forma d’apunt de final de setmana? Per què? Doncs…fàcil. Perquè, que collons, al cap i a la fi aquestes “mandangues” ens encanten!

Ens han alarmat des de: joystiq.com

Piula-ho

Hem trobat la força gràcies a : korben.info

Piula-ho

Va existir a la Ciutat de les llums. Concretament al sostre, o part més elevada, del monument de l’Arc de la Défense. Va tenir les seves portes obertes al gran públic durant el curt espai de temps que separa el mesos d’abril i  juny de l’any 2010. Va ser tangible. Segurament promogut pels somnis i les il·lusions, i alguna perspectiva de fer alguns calerons, d’un grup d’entusiastes d’aquesta expressió artística que són els videojocs. Avui, mes de juliol del mateix 2010, no queda res de real (no sembla que vagi a reprendre la seva activitat en breu) que pugui ser visitat. Quins són els culpables d’aquesta sobtat tancament? Tot sembla apuntar que a partir del mal funcionament d’un dels ascensors (el vehicle que ens portava al cel dels videojugadors) d’aquesta faraònica construcció de l’era Mitterrand les autoritats pertinents varen decidir segellar l’accés al, sembla que polèmic i amb una rebuda desigual per part dels jugadors, museu de forma indefinida per evitar possibles mals majors.

Ara per ara tot el que podem fer és un petit tour, una volteta, virtual pel que va ser el gruix d’aquesta exposició que, amb sort i alguns calerons públics, potser algun dia podrem gaudir, en una planta baixa per evitar-nos aquests problemes, al nostre país.

Web del museu del Videojoc

Article sobre el museu a PCINpact

Web Grande Arche

Comentaris i apunts sobre el tancament

Ara, ja en ple segle XXI, amb els nostres abundants vicis digitals i cada cop amb una predisposició més promiscua a canviar de parella consolera de ball, potser ens caldrà, tot i que si ho fem anirem a l’infern per heretges i immorals!, enfundar-nos una gometa amb algun motiu juganer imprès en l’embolcall per motivar-nos, com a bons freaks dels jocs i de les pràctiques grupals i corals que som,  primer i per si les mosques, que mai se sap amb el que ens podem trobar,  en segon, però no menys important, lloc.

Practicarem les nostres relacions amb els videojocs amb més seguretat gràcies a: geekologie.com

Avui tenim postres gràcies a: craziestgadgets.com

Piula-ho

Ens han fotut la pedrada des de: journaldugamer.com

Piula-ho

Una molt bona excusa, per als japonesos clar, per gastar els puntets que els queden mig morts i deixats de la mà de Déu en el seus comptes i fer-se una samarreta ben fresqueta per aquest, sembla que molt calorós, estiu que ens ve al damunt.

Ho hem llegit, amb certa enveja, a: kotaku.com

Si algú sap japonès que provi sort a aquí: クラブニンテンドーTシャツ 2010

Piula-ho

Prenent com a punt de partida aquests premis, crec que (de moment) els més importants ara per ara als Països Catalans (i potser els únics amb que fan una mica d’enrenou), el que sí podem constatar, sincerament amb el cap ben alt i traient el pit enfora ben orgullosos, és que la comunitat catalana de blocs, el que és coneix com la catosfera, gaudeix d’una salut, una força i un munt de redactors, lectors i col·laboradors francament envejable. Els números, sempre tan freds, impersonals i fàcilment manipulables per uns i altres per al propi interès, donen o situen al català, una llengua que hem de situar entre les 100 més parlades del món (val a dir que a la part baixa (la 88ena) prop del descens), una, sorprenent per a mi, vuitena (Racó Català Octubre del 2009 | Weblogs.cat Octubre de 2009) posició en l’hipotètic rànquing de presència del nostre idioma a la xarxa.

Reprenent, de nou, l’exemple que us hem proposat com a punt de partida de l’apunt, els Premis Blocs Catalunya, només cal donar una volteta pel llistat de blocs presentats a concurs per veure que tenim una munió de blocs, bitàcoles i pensaments personals per triar i remenar fins, parafrasejant al gran Buzz Lightyear, a l’infinit i més enllà. Evidentment la catosfera no és únicament tot allò que s’ha presentat a aquest certamen. Tenim tantes opcions per llegir, passar l’estona i informar-nos com persones amb ganes d’escriure, en català en aquest cas, sobre allò que més els agrada. Tenim moltes altres maneres d’arribar a trobar aquell bloc de cuina, política, ciclisme, viatges o cinema que busquem en la nostra llengua. Podem fer servir, és el primer que s’ha de fer, el cercador google o, com es feia en l’època 1.0 de la navegació per Internet, el típic directori (Recordeu el Yahoo de finals dels 90?) en el que de manera ben endreçadeta, tindrem un llistat per recórrer amunt i avall tantes vegades com vulguem (us recomanem el projecte Cercabloc). Tenim les eines per escriure i publicar, per promocionar i buscar i per, fins i tot, premiar. Som una de les llengües més actives de tot Internet pel que fa a aquest tipus de publicacions. Ara bé, on són els blocs, escrits en català, que parlin de i sobre videojocs?

La primera resposta, tal com raja, sense embuts i no gaire meditada ni elaborada, seria que no trobareu quasi cap bloc de videojocs en català enlloc o que aquests estan molt i molt amagats (perquè no els trobem?) en aquesta superpoblada jungla de bitàcoles i altres webs diverses escrites en llengua catalana. I encara no he trobat un per què clar, veient com altres temàtiques i disciplines, segurament amb menys seguidors i repercussió social que els videojocs però tan dignes i vàlides com qualsevol altra, tenen un blogroll amb un llistat d’entrades i enllaços afins. Mandra dels potencials autors? Manca de motivació per la sobreexposició excessiva que tenim de l’assumpte que ens ocupa en altres llengües? Problemes ortogràfics i/o gramaticals diversos amb el català? Altres opcions, perfectament vàlides, personals per no escriure’ls en la llengua de les Homilies d’Organyà?

Vull pensar que és un compendi de tot l’aplec de motius esmentats en el paràgraf superior perquè del contrari no entenc com és que encara tenim aquest gran buit a la catosfera (i per extensió a tot el globus internàutic català) de publicacions periòdiques, serioses, professionals, originals o amateurs que omplin les meves (les nostres) fonts RSS cada matí amb notícies del i sobre el món dels videojocs en la nostra llengua. Sense retreure res (al contrari) a les poques excepcions que són les illes, algunes mig desèrtiques i altres habitades desigualment, amb que podem topar-nos . Tenim, con cal ser massa llest ni perspicaç per veure-ho, un clar desavantatge en nombre de lectors i escriptors respecte a altres llengües. És evident, una realitat tangible, i no cal encaparrar-nos massa amb aquest tema. Però tot i les evidències empíriques, i si tenim en compte els prometedors i esperonadors números que ens situen com una de les llengües més participatives del top ten productor, com és que a ningú, o a tan poca gent, li atrau tan poc escriure i redactar en català? Per estadística alguna cosa més hauríem de tenir, no?

No per força sembla ser. Tampoc penseu que aquesta llarga (comparada amb la resta d’entrades de Molesbit!) és un mer al·legat a la quantitat arrebossat per sobre de la qualitat i de la originalitat. Però és que, amb la minsa representació que tenim, necessitem un granet més per poder, ni que sigui, considerar-nos una petita comunitat blocaire de videojocs com mana. La comparació, que potser alguns esperàveu i que altres detesteu fins a l’exasperació, amb els blocs escrits en castellà, molts d’ells des del nostre petit país, també penso que és inevitable. Pel propi veïnatge. Per la inspiració que molts d’ells suposen. Per la seva vàlua. Això sí. Comparació que s’ha de fer amb pinces, amb la distància necessària que s’ha d’establir entre uns i altres i amb molta, molta cura. Perquè, no cal ni dir-ho, cadascú és lliure d’escriure com i amb la llengua que vulgui (només faltaria) però, seguint amb la meva estupefacció particular, em sorprèn no tenir cap d’aquests col·laboradors, creadors, redactors i lectors per la catosfera.

Lligat segurament, o del tot segur, amb el paràgraf anterior trobarem un altre fre que serveix per decantar la tria personal i lliure del creador vers a altres llengües.  El contingut en tot cas és, seria i serà el mateix; però el que es coneix com el target, el públic potencial, evidentment no. I aquí topem amb un escull quasi insalvable. Seria d’un insensat sense precedents anar contracorrent en aquest cas. Escriure en català, no cal tenir un màster en geografia humana, no aporta comparativament, estadística patillera que em trec de la màniga, ni un 5% (crec que menys) de lectors que fer-ho en castellà (en anglès ni parlem). Per tant quan s’estudia crear un projecte, en forma de bloc o portal, és perfectament lícit, i lògic si un dels seus principals estímuls i al·licients com ha difusors de notícies i d’articles d’opinió és arribar al gran públic, triar com a vehicle conductor un idioma que es domini i que tingui molta més població lectora i consumidora. Llibertat d’elecció absoluta sense cap mena d’objecció. Però voleu dir que amb el maremàgnum i la superpoblació actual ha de tenir tant de pes, o de ser tant determinant, aquesta decisió? Que cadascú jutgi i trii la resposta més adient a aquesta pregunta.

Per aquests motius, i segurament molts altres que m’he deixat, vaig pensar que seria una bona pensada, i un complement perfecte per aquest apunt, comptar amb els comentaris, pensaments en veu alta i quatre línies de rigor amb el que pensen d’aquest tema amics i companys, redactors i col·laboradors d’altres portals i blocs (en català i castellà), d’aquesta situació concreta, de relació d’amor-odi, que tenim els blocaires, lectors i consumidors també, catalans de videojocs.

skirep de Vadejocs

El primer cop que vam pensar en crear Vadejocs.cat va ser per poder parlar sobre un dels nostres entreteniments preferits amb la nostre llengua. Després de casi 5 anys de la nostre existència, per sort, han nascut diferents blocs amb aquesta mateixa idea i cap viu “d’això”.

Crec que la premsa de videojocs continuarà sent amateur, fins que cap mitjà de comunicació gran català s’interessi o be fins que no tinguem videojocs en català o exclusius de Catalunya.

La premsa catalana independent de videojocs hauria de poder oferir quelcom diferent a la resta per poder destacar dins d’un món molt globalitzat i on l’ idioma és una cosa secundaria. Sinó estarà succeeix això, condemnada a ser amateur o un hobby.

Tot i això, crec que la premsa en català de videojocs està a un molt bon moment, ja que sembla que cada cop neixen més blocs i portals amb la nostre llengua.

Laocoont d’Undermymind

Les llengües sumen i mai resten, partim d’aquest concepte per entendre perquè tot un poble defensa que la cultura del català s’ha de protegir. Tot i que sembli contradictori, el meu blog de videojocs Under My Mind es troba íntegrament escrit en castellà. De fet, si fos per mi i tingués una possibilitat real m’agradaria localitzar tot el contingut als diferents idiomes que de tant en tant utilitzo. Això inclou, no només la llengua Catalana, si no que a més a més serien altres com l’anglesa, la italiana, la francesa i per últim però no per això menys important la llengua d’era Valh d’Aran – sí, parlo de l’Aranès.

Però potser em desvio del tema, i la realitat en la que viu la nostra llengua es difícil d’entendre, ja que el nostre Govern – la Generalitat de Catalunya – no dona el suport necessari per a que els cómics, mangas, blogs, pel·lícules i videojocs siguin localitzata en el nostre idioma. I sí, com sempre estem parlant de diners. Jo no culpo a un estudi Nord Americà per no conèixer la nostra llengua, de fet jo sóc ignorant i tampoc conec diferents llengües territorialitzades en altres països, en canvi si que ho faig amb el meu Govern.

Entenc que la societat catalana es mostra orgullosa de la seva llengua però la realitat es que el conformisme social, ens duu a que molts nosaltres no exigim que tot el que es publiqui dins de Catalunya es realitzi amb la doble via lingüística. Que no es valori que una pel·lícula es pugi veure en els dos idiomes, que jo pugui triar si jugar o no en Català, de fet molts seguirien ficant les veus originals però al menys podríem llegir els subtítols en la nostra llengua.

Això sí, sóc defensor de qualsevol cultura, dins del territori que sigui ja que l’ésser humà ha d’entendre que no hi pot haver lluites per el que es una habilitat única de l’espècie. Potser hem gestionat malament el tema lingüístic mostrant-nos sempre com una llengua minoritària, per contra m’agradaria que mostréssim al món la nostra forma d’entendre la vida, des de el respecte, des de la tolerància des de l’orgull d’un poble que defensa una llengua buscant sempre la convivència i no la confrontació.

I ja per concloure, entenc que quan un realitza quelcom i es vol difondre com a medi ha de buscar arribar a la major part possible de persones. Per tant, tots hauríem d’aprendre Xinès doncs es la llengua més estesa al món. Queda doncs en la responsabilitat de cadascú el publicar el que publiqui en la llengua que consideri mentre que la resta de llengües puguin conviure dins d’un marc de fraternitat

Moroboshi de 3 botons i start

La llengua catalana, com a minoritària que és tot i els milions de parlants que té, és molt més difícil de trobar en els mitjans de comunicació, cosa que és òbvia per a qualsevol persona que visqui als Països Catalans. Aquest problema s’agreuja quan toquem certs temes, que semblen exclusius de la llengua castellana, com són els còmics (amb poques excepcions, generalment clàssics europeus i en els darrers temps una desena de títols de manga) i els videojocs, on la presència del nostre idioma és nul·la.

Crec que això dificulta encara més que la gent afeccionada als videojocs es relacioni en català en fòrums, blocs i portals informatius sobre videojocs, i no és gens estrany que els qui dediquen hores i esforços en portar qualsevol d’aquests mitjans de comunicació prefereixin tenir un públic ampli. Però per altra banda també n’hi ha que creiem que precisament per això són necessàries les aportacions en llengua catalana, encara que ens limiti pel que fa a àmbit d’influència. Som pocs, i som afeccionats, però si no defallim aconseguirem que tot això tingui cara i ulls i una pinta més professional i atractiva, i serà llavors quan ens guanyarem lectors que ara es miren amb recel el que fem.

Clark de vicioplanet

El primer cop que vaig veure un bloc de videojocs en català va ser Vadejocs, i francament, vaig tenir una gran alegria, poder disfrutar i compartir amb altre gent aquest magnífic mon en la nostra pròpia llengua ens omple d’orgull.

Arrel del twitter he conegut diferents blocs on els administren gent catalana, però pels motius que siguin, possiblement per voler arribar a un gran nombre de públic, han preferit fer-ho en castellà, inclòs el meu, vicioplanet, un més que modest bloc personal on intento plasmar la meva passió pels videojocs.

Però aquest panorama tendeix a canviar, on fins ara només es trobaven alguns blocs (la majoria amateurs) mica en mica en proliferen més reivindicant la nostra llengua. També hem d’agraïr l’esforç que s’ha posat desde la mateixa gencat (amb guies i recursos per xarxes socials o blocs, consells i altres) o TV3 (amb espais i seccions dedicades a videojocs).

Un gremi que està en alça i gràcies a iniciatives com les de Multivers.cat fan créixer la nostra presència a la xarxa, encara que molesti a alguns

Des de Molesbit! seguirem, de forma més o menys puntual, donant el nostre peculiar punt de vista sobre l’apassionant món de l’oci digital, els videojocs, les geek-coses i les freak invencions més estrafolàries que trobem per la xarxa pel pur plaer de fer-ho. D’escriure. Perquè ens agrada. Perquè gaudim fent-ho. Per què no?

Piula-ho

Ho hem llegit, a un quart menys cinc i dos minuts, a: geekologie.com

Piula-ho

El que va ser el suport d’emmagatzemament més popular dels, avui dia una mica massa sobrevalorats, anys vuitanta torna a les nostres llars (o a la porta de les nostres llars) per donar una càlida benvinguda als nostres amics, familiars, venedors ambulants i comercials d’alguna de les companyies facturadores de gas que es quedin palplantats, amb el dit clavat al timbre, davant de la porta.

Seria maco poder-les personalitzar amb aquells textos que, boli en mà i amb l’adhesiu ja enganxat al cassette, donaven ales al poeta que tots portem dins i que, amb una prosa exquisida, podien expressar idees complexes i profundes com “balades heavis“, “mogollón de jocs” o “Roberto Carlos/Manowar“

Ho podrem trepitjar gràcies a: craziestgadgets.com

Piula-ho

Al Mundial de Sud-àfrica que actualment s’està disputant, si hi ha una cosa que està caracteritzant el primer gran esdeveniment esportiu celebrat al continent africà, a part del mal futbol i l’avorriment extrem, és l’estrident i insuportable brunzit que produeixen les, ja famoses, vuvuzeles que hi ha (imaginem que a milers) repartides pel públic assistent.

Com a autèntiques armes de destrucció massiva que són han estat introduïdes, una mica amb calçador però de forma graciosa, en el gran, i infinitament modificat, Doom com les mortíferes trompetes anunciadores del dia del judici final. Meeeeeeecccccccccccccc

Hem bufat ben fort la vuvuzela gràcies a: journaldugamer.com

Piula-ho

Ho hem vist a: korben.info

Piula-ho

Ella, elles i tots nosaltres podem posar-nos una gràcies a: destructoid.com | La podem comprar a: shirt.woot.com

Podeu saber més de la Rosie a: wikipedia.org

Piula-ho

Ho hem vist a: geekologie.com

L’espai de l’artista a deviantart.com el teniu aquí

Piula-ho

El passat divendres dia 11 l’equip de La Malla (Tendències en Xarxa) entrevistava, per parlar, força genèricament però de manera encertada, de la convergència (iep! que no parlem dels liberals) entre el món del cinema, els videojocs i l’art. L’evolució conjunta dels principals llenguatges audiovisuals que tots coneixem, i gaudim a diari, com el cinema, els jocs i el còmic en un micro-espai que no us robarà pas gaire temps i que us servirà, entre altres coses, per posar cara i carn al nostre aràcnid heroi de tinta i colors del banner superior i conèixer el seu punt de vista, clarament influenciat per la seva passió pel món de la il·lustració i del dibuix, de tot aquest entrellat.

Podrem veure l’actuació estel·lar d’en Jan a: lamalla

Piula-ho

Així que no sigueu insensats. No us precipiteu encara. Encara no és hora de comprar-se un modern Commodore Amiga 500 calçat amb un Motorola 68000 i els inimaginables 512 KB de RAM per gaudir de la nova era de la informàtica. Res d’iPads, ni iPhones 4.0, ni gaites. El nostre “gomes” encara té corda, com a mínim, per dir-nos a tots “Hola gent” al twitter.

Hem fet un LOAD “twitter” des de: programbytes48k.wordpress.com

Piula-ho

Marramiau a: geekologie.com

Piula-ho

Veure’l en una perspectiva isomètrica (o en un pseudo-3D xungo), si tenim en compte que normalment el veiem sempre des del cel dels Pac-Men, ja no és tan corrent. Bé; de fet podríem dir que sí. Però ha estat en contades ocasions. Entre moltes altres posades en escena no tan planes com l’original, (no crec que moltes sigui un adverbi gaire acurat en aquest cas però donava un to més convincent a la frase), els més veterans recordareu la continuació amb volum d’un dels grans jocs, ja a les darreries de la vida de l’ordinador, de Topo Soft per al nostre benvolgut speccy (i per altres sistemes) com va ser el Mad Mix Game 2. Oju! (permeteu-nos aquesta interjecció garrula) que ja havíem vist quelcom semblant!

Vinga va. Ara que fa ben poquet varem celebrar el trenta aniversari d’aquest “comecocos“, el “Comecocos” amb majúscules que coi, malgastant un munt de minuts que se suposa havien de ser més “productius” a les nostres feines amb el mini-joc que ens va regalar Google, potser va sent hora de comprar-nos, per anar ben guapos, una samarreta amb una esfera groga engolidora amb boca i ulls que es passeja per un paratge en un sistema 3D verdós que ens pot recordar al nostre benvolgut Laberint d’Horta.

Hem fet un nyam-nyam gràcies a: bytejacker.com

Si voleu una samarreta la podeu demanar a: threadless.com

Piula-ho

Per als qui, com un servidor, patim miopia  (o qualsevol altre trastorn o defecte de la visió no gaire greu) potser seriem més feliços si, quan ens toca fer la revisió, ens plantessin aquest cartell en comptes de les  ja avorrides successions de lletres, símbols i altres guixots que la majoria d’oftalmòlegs encara ens fan llegir des d’un tamboret amb unes ulleres pseudo-robòtiques posades de qualsevol manera que riu-te tu de les que et puguin als cinemes 3D.

Ho hem llegit a: gamesetwatch.com | kotaku.com | pixfans

Piula-ho

Piula-ho

Com si fora, imaginem que coneguda i familiar per tots vosaltres gràcies a les inacabables sessions d’hores mortes al bar de la facultat, la casa de naips Heraclio Fournier, Nintendo va començar a donar els seus primers passos, al segle XIX senyors!, produint i distribuint un joc de cartes per al poble japonès conegut amb el nom de Hanafuda. Nos sabem per quins set sous han decidit tornar a fabricar baralles de cartes, però si aquesta idea us fa gràcia (a nosaltres ens han encantat la sèrie pixelada de la imatge) i friseu per fer una partideta, fins ara impossible i impensable, al mediàtic pòquer Texas hold ‘em en companyia d’en Mario i els seus sequaços només us heu d’esperar al mes de juliol i fer un petit raconet d’uns 10-12, més o menys, euros que val la broma.

Si la cosa li va malament a Ninendo en això dels videojocs, que, val a dir, ho dubtem, sempre es podrà treure un as de la màniga i seguir amb el vici! (ni que sigui el de tota la vida).

Ens han tirat un farol des de: joystiq.com

Web de les cartes (en japonès): nintendo.co.jp

Piula-ho

Aquest vessament de petroli l’hem llegit a: destructoid.com

Piula-ho

Bé, tampoc és un lloro d’un B-Boy dels suburbis de Nova York, ni estem gaire segur de que no es tracti d’un fake com un cabàs, però és una de les noves mostres de bricolatge consoler que us portem a Molesbit! que, si fem un petit repàs als sectors més recondits de la nostra memòria, ens recordarà que qui vulgui reproduir, físicament, aquest trasto haurà de destrossar una Dreamcast (cosa gens recomanable), una ràdio (preferentment una que no sigui vostra però, això sí, que es trobi en el mateix habitacle en el que residiu) i prendre com a referent la consola-cassette que va fabricar AIWA a les darreries de la vida rentable de la consola de SEGA.

Us podeu resistir a aquesta preciositat retro-trepanada-vintage?

Ho hem llegit a: destructoid.com

Piula-ho

Ho hem vist a: nukezilla.com

Piula-ho

Per celebrar aquesta, ara fora conyes, important i imitable iniciativa comercial, Valve (desenvolupadora nord-americana de sagues tan importants en el gènere dels FPS com Half-Life o Counter Strike), ha posat a la venda el joc Half-Life 2 en aquest sistema digital de distribució, tant per PC com per a Mac, de jocs amb uns importants (aquest és el gran punt a ser imitat) descomptes.

Com a colofó, com haureu vist en el vídeo superior, d’aquesta brillant posada en escena res millor que fer una curiosa i suggeridora paròdia d’un dels talls publicitaris més famosos, no només en l’àmbit de la computació personal, de la dilatada història televisiva nord-americana. Per tant quasi vint-i-set anys més tard, l”anunci 1984, dirigit per en Ridley Scott, que ens mostrava una atleta rossa amb un martell de grans dimensions a les mans corrents entre les multituds alienades que es miraven, atònits i embadalits, una pantalla amb el  “Gran Hermano” (així en castellà queda com més dramàtic, no?) torna a ser notícia.

Ho hem llegit a: journaldugamer.com|wired.com

Piula-ho

Però, com els personatges il·lustres de la història, estimats o no, combreguem amb ells o no, més fastigosos o més simpàtics, amb major repercussió per a l’enriquiment de la humanitat com a raça, Lost ha deixat, i deixarà per uns quants dies (i mesos) encara, un llegat ineludible. L’Adam ‘Hot Meteor’ Campbell, autor que hi ha al darrere dels anuncis d’estil retro de la Dharma, ens ha delectat, als seguidors de la sèrie i dels videojocs anyencs, amb el que seria un supervendes (si fora real) de la secció de consoles clàssiques i inclassificables de l’eBay. Veure en forma de píxels animats amb potes a en  Jack i Locke no té preu. Ja sabeu que per a la resta tenim una amigable empresa de targetes de crèdit que, segons els seus afables anuncis, sembla que les coses ens les regalen…

I és que, com veureu a la fotografia inferior, l’autor d’aquesta boníssima i graciosa, sempre per al parer de Molesbit!, idea ha pensat en tot. Fins i tot, el cartutx i el disseny de l’adhesiu, com no podia ser d’altra manera, mantenen l’essència dels vells plàstics amb circuits impresos de la NES dels 8 bits que voltaven per les nostres cases ja fa més de dues dècades i que ara, segurament, estiguin perduts (és un “xist”) a  les golfes o a l’aparador, ja de color groguenc, de qualsevol tenda de compra-venda del nostre barri al costat d’un martell pneumàtic de procedència més que sospitosa.

Ens hem perdut a: boingboing.net

Piula-ho

El somni, quimera en aquells anys de guerra oberta i delcarada, de tenir la Snes i la MegaDrive, i de retruc una NES (trobem a faltar la Master System que coi), en una mateixa carcassa (no gaire maca val a dir) podrà complir-se en breu ja que la companyia Hyperkin, empresa dedicada a la fabricació d’accessoris diversos per a consoles i videojocs, ha presentat (o ho farà en pocs dies) a l’E3, la fira més important del món dedicada al’oci i l’entreteniment digital, el seu nou sistema de jocs retro-hibrid RetroN3.

De ben segur aquesta notícia alegra el matí dels més nostàlgics de l’era dels 16bit o el dia d’algun col·leccionista amb bastants calers de sobres que vulgui tenir a casa aquest peculiar Frankenstein consoler, però per 70$, que segurament costarà la borma, millor seguim jugant amb els sistemes originals de sempre,  seguim amb 70$ bucks a la butxaca per altre menesters més imporants i, a més a més, ens quedem tan “panxos“.

Ens ha fet gràcia al llegir-ho a: siliconera.com | retrogaming.com.ar

Piula-ho

Un apunt ràpid que hem pogut escoltar-lo gràcies a un feed compartit per en acolostico (redactor i creador del bloc acolositco se escribe con erre) un gran entès, amant, i seguidor de la música electrònica més eclèctica, heterogènia i experimental que ens puguem trobar i assessor de Molesbit! per aquests menesters music-digitals.

La cúria robòtica que ha marcat la majoria dels nostres somnis del que pensàvem (i van pensar els seus creadors) havia de ser el futur està representada en aquest mega-mix digne d’haver estat mesclat per algun dels històrics Max-Mix  d’en Toni Peret i en Josep Mª Castells. En Bidi-bidi-bi, C3-PO, R2-D2, Wall-E i Eva o en Marvin el robot paranoic presten els seus rudimentaris xips sonors per aquesta bona causa.

Ho hem ballat a: culturepopped.blogspot.com

Piula-ho

/etc/init.d/cups uprising

Ens han acollonit des de: geekologie.com

Piula-ho

No a les trampes per a animals!. Prova-ho amb els teus amics.

Aquest anunci en qüestió, no cal ser un linx per adonar-se’n que és del Rayman M de la PS2, m’ha cridat l’atenció no tant pel seu exquisit disseny de senzilles línies i composició parca en excessos, si no  perquè no pertany, o sí però a les darreries, a l’esplendor del màrqueting publicitari insultant, moltes vegades xavacà més que original i transgressor, de les batalles entre Nintendo , Sega i Playstation. Els anys daurats d’aquesta autèntica guerra de despropòsits, acusacions, faltes, desaprovacions, insults i escopinades que tiraven a matar varen ser els de la, gloriosa val a dir, dècada dels 90 quan tots érem partícips d’aquesta rivalitat entre empresses. Mira que n’érem d’ingenus. I, en veure PS2, m’ha sobtat ja que pensava que per aquells volts les coses ja es feien millor o, com a mínim,  amb més gràcia.

No serà el millor (ja us ho dic ara), segurament tampoc el pitjor, però és un bon exemple d’aquelles pàgines dretes (se solen pagar més en la premsa escrita) que podíem trobar-nos en qualsevol de les publicacions especialitzades del moment. Tampoc és un clar, de fet no té quasi res a veure, exemple de les escaramusses empresarials esmentades en el passat paràgraf però manté aquell “tufillo cutre-salchichero” que marcava la guia d’estil de tot producte, relacionat amb els videojocs, que volgués ser anunciat.

M’ha cridat l’atenció.

Ho hem llegit a: levelfive.fr

Piula-ho

De la mà d’un d’aquells talents ocults, el dissenyador britànic Chris Naylor, el nostre somni d’ocupar, com els gasos, tot l’espai possible del nostre habitatge o seu social amb coses, de major o menor utilitat, inspirades en el món dels videojocs, del cinema de videoclub o d’algun personatge de còmic enfundat en unes malles de colors estridents (i casc a joc)  és cada cop més fàcil amb la sandvitxera dels Space Invaders.

Oi que fa goig?

Ho hem llegit a: boingboing.net | ecetia.com

Piula-ho

El pitjor de tot plegat, deixant de banda la qualitat artística i/o divulgativa del propi vídeo, és que un servidor, quan era jove i seguidor de la depriment moguda “grungre“, va portar camises amb alegres quadres dels millors llenyataires del Canadà, va iniciar-se en això dels PCs amb un potent 286 a 12,5 mhz i un monitor de 13″ per obrir-se pas en el bast univers de la informàtica i va tenir els sants collons de sortir al carrer amb un pentinat, estil destralada gore al bell mig de la closca, com el del nostre benvolgut protagonista.

Ahhh el jovent…

Ho hem vist a: korben.info

Piula-ho

Només us calen cinc minuts, mirar-vos alguna de les imatges que us proposem a Molesbit!, i buscar al google informació d’aquest jove, i minimalista (no veia el moment de colar aquesta paraula que trobo tan “cool” i “chic“) artista per veure que hi ha gent que realment neix amb molt de talent i amb una gràcia innata per a les arts plàstiques en general.

Ho hem llegit a: bytejacker.com

Entrevista a Criterion

Piula-ho

La primera és la impressionant torre escolta, amb una consola de comandaments electrònica de quatre sons (els hauríem d’escoltar) i un perillós gronxador amb forma de “speeder bike” en la part inferior. Tot plegat sembla una d’aquelles joguines, no gaire segures per a la integritat física dels seus ocupants, que a tot infant temerari li agradaria ocupar i sacsejar violentament al crit de aarggggarhhhhhh per comprovar l’estabilitat del conjunt i l’equilibri nerviós dels nostres acompanyants de garita. A mi m’ha vingut al cap un d’aquells fabulosos Power Point (perquè no ens enganyem sempre estan fets amb el programari de presentacions de Microsoft) que inundaven la nostra bústia d’entrada cada matí durant prop d’ un mes i que ens recordava el perill i l’estreta, i més que propera, relació amb la mort que tots i totes els que varem néixer abans de la dècada dels noranta varem sortejar durant els anys de la nostra estimada infantesa .

La segona, amb forma de C-3PO desballestat, ens la carregarem a l’esquena, esperem que menys peluda que la d’en Chewacca, i la portarem amb orgull i amb el cap ben alt, tota plena de cremes diverses, tabac, i una ampolla d’aigua congelada, quan anem aquest estiu a la platja de Caldetes a prendre el, ara per ara amagat, solet. Pobre robot (per a molts el precursor del fusellable Jar Jar) que desmuntat de nou i en una postura pròpia d’un saltimbanqui del Cirque du Soleil ha de veure com la seva carrera acaba feta un bunyol amb nanses a les espatlles, suades i enganxifoses per l’efecte de l’after-sun, de molts de nosaltres a l’embotit tren de rodalies de tornada a casa.

Ho hem llegit a (al final haurem de fer una sucursal): geekologie.com | geekologie.com

Piula-ho

El primer vídeo, una gravació casolana de les de tota la vida, és una d’aquelles mostres de dolça crueltat, se suposa que en principi es fa amb tota l’estima del món, paterna que floreixen quan un pare, càmera en ma, disfressa al seu fill d’alguna cosa que només fa gràcia al pare i que el fill no entén, ni compren, de cap de les maneres.

La segona proposta ja té més entitat i envergadura i veritablement, així a primera vista, fa molt de goig. Una pel·lícula, feta per fans,  per passar una bona estona a la feina mentre, com sempre us diem des de Molesbit!, feu veure que treballeu, en una altra finestra amb un full de càlcul ple de números aleatoris i gràfics, en allò tan important i vital que us han demanat aquest matí.

Què està passant amb en Mega Man? Tanta estima desperta entre els Nintenderos? Hi ha, com haureu comprovat d’un temps ençà, una autèntica febre blava per Internet que comença a fer por. Preparem-nos, agafem-nos bé i esperem a veure què serà la propera ‘Mega-cosa‘ que ens regalin per poder-la publicar a Molesbit!.

Ho hem visionat a: korben.info (disfressa) | korben.info (pel·lícula)

La pel·lícula sencera: http://megamanfilm.com/

Piula-ho

El Donkey Kong va ser la primera, i única, Game & Watch que vaig tenir i que encara conservo amb molta estima ja que un joc, l’argument de qual gira al voltant d’un goril·la que té raptada a una jove en alguna cosa en construcció i que llença barrils a tor i a dret (què coi contenien aquests barrils?) a un pobre lampista, és digne de ser venerat i lloat amb totes les nostres millors gales.

I què tenim avui? Un nou diorama amb els tres protagonistes d’aquest, ja emblemàtic i entranyable, joc que, amb tan poques possibilitats tècniques, ens va tenir tantes hores ocupat fent saltironets mentre pujàvem i baixàvem rampes i escales per igual per acabar saltant al buit, en un clar acte de fe, i esperar que el ganxo que ens havia de conduir a la glòria estigués al seu lloc i de la nostra part.

Però el que més ens ha cridat l’atenció és el realisme, obligat per les circumstàncies del propi modelatge, amb que s’han representat aquestes figures de més, atenció, de 15 cm d’alçada. I és que per fer aquestes escultures de plàstic i massilla, un xic inflats per l’abús d’anabolitzants,  l’autor sembla ser que ha fet servir, tècnica emprada sovint, unes altres figures, Marvel Legends, com a base de tot plegat. Si, com nosaltres, us havíeu imaginat a en Donkey Kong i en Mario com a uns simpàtics personatges, més aviat petitons i còmics, de videojocs quasi inofensius, aneu-vos oblidant, només cal veure la cara de mala llet que gasten, d’aquesta idea.

Si algú reconeix el superheroi que hi ha sota d’aquest Super, ara més que mai, Mario, ens ho feu saber! Nosaltres apostem per en Kraven!

Ho hem llegit: destructoid.com

Piula-ho

El que probablement ens treu la gana és la deconstrucció (o directament regurgitació de camell) de Pikachu que, suposem que amb tota la bona intenció del món,  algú, de forma anònima, ens ha regalat aquest bonic dimarts de maig. Qui fora que va cuinar (per dir alguna cosa) aquesta massa espongiforme, suposem que comestible, realment no va tenir gaire gràcia, ni encert, en la presentació de la mateixa.

A nosaltres, com a col·lectiu apassionat de la coca, aquest postre amb tant de carmí de cacau, aquestes galtetes tan roses i amb aquests llavis tan sobredimensionats (i una mica deformes) ens recorda més aviat a la gran Carmen de Mairena que no pas a en Pikachu.

Vigileu sempre el que mengeu no sigui cas que us senti malament…Pika, pika, Pikachu!

Ho hem degustat a: geekologie.com

Piula-ho

Ara només cal que un globus aerostàtic gegant amb la forma d’en Darth Vader travessi els nostres cels per acabar d’adobar-ho. Transcrivint una frase de l’article original May the cumulus be with you

Ho hem vist a: geekologie.com

Piula-ho

La saga Metal Slug segurament és una de les més jugades en els arcades que puguin quedar per la nostra terra oberts, als bars de barri amb la típica màquina oblidada en un racó i anquilosada al enganxifós terra del local o en algun dels innombrables clons fets en flash que hom pot trobar per Internet o per als telèfons mòbils. També és, i segur que seguirà sent-ho durant molt de temps, una de les roms més instal·lades en la majoria dels MAME que tots nosaltres tenim, o hem tingut, en el nostre PC o en alguna de les nostres consoles portàtils. Un joc d’èxit, el Metal Slug, que ja fa uns quants anys que ens acompanya. De fet el que posa el nom a la pròpia saga és el tanc, un vehicle bèl·lic de caire futurístic molt en l’estil d’en Masamune Shirow, que algun entusiasta, com podreu veure a les imatges de l’apunt, ha pintat i muntat en una escena força elaborada i molt acolorida.

Rescatem els nostres pinzells de pel de cua Marta de Kolinsky que varem comprar per pintar en Yarri Pies Ligeros,  intenten reobrir el miler de pots color carn que varem amuntegar, qmb dificultats ja que potser estan massa ressecs, d’Andrea i fem un espai al nostre escriptori per passar una molt bona estona pintant una (o diverses si us veieu amb cor) bonica figura. Això sí. Si voleu que us la publiquem intenteu que tingui alguna relació amb el món dels videojocs. Com sempre!

Ho hem llegit a: journaldugamer.com

Piula-ho

Als EUA tenen, celebren i es creuen fil per randa certes tradicions que, fora d’aquell gran país, són una estupidesa de dimensions descomunals. Les festes, i els actes commemoratius associats a aquestes, de graduació, que tots i totes hem vist a les educacionals pel·lícules de sèrie B són un bon exemple (malauradament moltes d’aquestes infàmies estan sent importades per gent sense escrúpols, ni estomac, en les nostres contrades). Quina sort poder pujar a l’escenari, amb la ressaca de la festa de la nit anterior (o directament encara borratxo) i al sentir el nostre nom, rebre un bonic diploma i poder, això sí que ha de ser maco i emotiu, llançar al vent el nostre birret com a símbol d’alegria i joia per tot l’esforç dedicat a aquella etapa de la nostra ensenyança.

Per acabar-ho d’adobar imagineu-vos que (“poseu aquí el nom de qui vulgueu que us faci o regali un pastís d’aquesta mena”) com a acte principal, i moment d’èxtasi col·lectiu, us obsequien amb el que hauria de ser una gran, i grata, sorpresa en forma de massa de mantega, sucre, crema i zombies (eus ací un dels nostres temes recurrents) inspirat en l’univers Resident Evil (i aquí l’altre).

Vigileu la vostra dieta i si us veieu amb la necessitat de celebrar alguna efemèride, familiar, escolar o laboral de forma zombie-gastronòmica millor que penseu en el típic braç de gitano, dels tota la vida que no poden faltar cap diumenge als postres catalans, no vagi a ser que algú pateixi una greu indigestió per culpa vostra.

Ho hem assaborit a: geekologie.com.

Piula-ho

El que potser no trobem tan habitual és topar-nos amb una combinació entre el gloriós passat dels jocs d’entreteniment analògics (els jocs de taula de tota la vida) i el trepidant món 2.0 digital que tants calerons està fent guanyar als “gran kahunes” que maneguen aquest “cotarro” tan sucós. I què millor que fer la combinació perfecta entre el salvatge mercat de la compra venda de béns immobles per rememorar aquells temps passats de la, sembla que ja esgotada, cultura del totxo i els videojocs. El Monopoly del Resident Evil agermanarà l’alter ego super capitalista i aburgesat que tots tenim en el nostre subconscient que voldria estiuejar a Davos i el mata zombies que sempre hem somiat ser. Un taulell, força ben fet i detallat, replet de motius de la saga de Capcom que ha donat nom, cos i zombies a dojo, als Survival Horror (o jocs de terror en català).

Mentre passegeu pels carrers (imaginem que sense ordenança cívica) de Raccoon City o per les oficines de la corporació Umbrella recordeu que, cada cop que passeu per la sortida, tot i la crisis que ens fagocita i els polítics zombies que hem de patir a diari, reclameu els vostre merescut (tot i que virtual) subsidi.

Ho hem llegit a: pixfans.com

Web del projecte: projectumbrella.net

Piula-ho

Ahhh alerta! Aquesta, a mi em sembla que força bonica, creació té certa trampa i no és, ara per ara, del tot portable. Encara, potser tampoc cal ser tan primmirats, no està pensada per fer servir bateries així que si volem moure’ns, relativament, amb ella a les mans (tampoc sembla gaire lleugera ni ergonòmica) haurem d’anar amb un carregador de corrent de tota la vida i un (ara farem un bon exercici de català in-correcte) allargu d’aquells de color blau o vermell, que tot pare o tutor legal té a l’armari del balcó agafant pols, de vint-i-cinc metres.

Altres característiques destacables d’aquest giny són el, imprescindible a dia d’avui, lector de targetes de memòria integrat juntament amb el lector dels mini DVDs originals de la Cube sota la pantalla LCD (es veu que amb un molt bon accés) i la molt bona adaptació dels comandaments de la consola en aquesta nova GCP.

Quan estaríeu disposats a pagar per ella?

Ho hem llegit a: journaldugamer.com | gadgets.softpedia.com

Piula-ho

És per tots sabut, si no doncs ho sabreu ara, que la consola Xbox 360 al Japó té menys futur, ni èxit present, que el logopeda d’en Cheewacca. Els japonesos, molt seus ells, han rebutjat, quasi fins a reduir-la a una presència testimonial, aquesta consola així com la seva, horrible (i grandíssima) en disseny, predecessora.  Potser pel propi xovinisme dels nostres amics nipons així com per la manca de jocs del seu grat, cap de les consoles de la casa de Redmond ha tingut unes vendes que es pogueren considerar com a exitoses en aquestes, tan llunyanes per a la majoria de nosaltres, terres.

Cliqueu per fer-la gran

Amb tot sempre queden ciutadans anònims, lluitadors a contracorrent, que com tot bon col·leccionista que es presti ens mostren el seu conjunt de jocs (o el que sigui menester), diuen que de forma completa, de la Xbox i de la Xbox 360 publicats al País del Sol Naixent. Tot un valent!

Ho hem llegit a: journaldugamer.com

Piula-ho

Tot plegat per la lectura d’un feed que he llegit aquest matí (m’he llençat de cap al llegir LEGO i Terminator en la mateixa frase) i que m’ha semblat, o quanta species… cerebrum non habet, molt curiós i perfecte per a omplir la secció de bricolatge (i la nova Fora de context), cada cop més protagonista del bloc, de Molesbit!

El T-800, el Terminator de la primera entrega encarnat (o enllaunat millor) pel gran gobernator i amb un cognom més difícil d’escriure (Arnold Schwarzenegger) que el del volcà Islandès que recentment ens va aturar tot l’espai aeri europeu, és, per a mi, la idea absoluta del que ha de ser, no només un Terminator (obviem els T-1000 i altres carraques que han aparegut després per molt maco que sigui l’exosquelet, en forma de exuberant noia rosseta, emprat per confondre als humans mascles), si no qualsevol màquina carregada de mala llet, bípeda i amb forma humanoide (els Cylon moderns són un altre exemple val a a dir).  Era just i necessari dedicar unes línies a aquesta peça d’art que algú, no se sap per quins set sous, va decidir muntar amb la muntanya, quasi un vuit mil, de LEGO que el seu germà petit tenia mal aparcat en un cubell de l’Ikea en un racó de casa.

Però…(quasi sempre hi ha algun però) aquesta bonica història de superació, paciència i capacitat espacial no és nova!. No és actual vaja. Aquest motiu no deixa de banda l’excel·lent treball dut a terme per qui sigui que fora el constructor d’aquest laboriós robo-bust de plàstic, però ens pot fer pensar que les notícies freaks i xorres que circulen, mai millor dit, per Internet ho faran per sempre més, de forma quasi perpetua, fins que arribi el dia del “Judici Final” en el que aquestes mateixes màquines acabaran, cruelment quan estiguem al parc amb els nostres fills, amb tots nosaltres de forma inevitable.

En sí mateix aquest fet no és dolent (podríem dir que al contrari) però hem de tenir cura, com a mínim buscar una miqueta abans de publicar al google, i mesurar l’eufòria matutina que puguem transmetre en els nostres apunts. Ara bé, una puntualització sí que vull fer: jo era més del Tente!

Ho hem llegit a: geekologie.com

Ho varem poder llegir al 2007 a: emezeta.com

El projecte: brickshelf.com

Piula-ho

Al 1982, amb uns videojocs quasi nonats i encara en bolquers, els creadors de la sèrie de Macross (Robotech per a molts de nosaltres) varen fer una projecció, a un futur (del moment) situat pels volts dels anys 2009 2010, és a dir el nostre present, força curiosa, i potser propera a la quimera que tots perseguim dels gràfics hologràfics fora de tota pantalla, del que, segons ells, seria un videojoc modern. Va a dir que, de moment, aquesta sustentació màgica de la llum sense cap suport físic és, a hores d’ara, impossible. Però, que coi!, això és fer un bon exercici de ciència-ficció. Quelcom impossible en el present en el que es mostra; possible en el futur en el que es reflexa. Sense dir bajanades ni excentricitats fora de tota lògica, més o menys, racional clar…

Mireu-vos el vídeo i, com diu l’autor de l’apunt de Kotaku, observeu les fases en el desenvolupament del mateix. Una primera part que, clarament, homenatja als  “comecocos” o “marcianitos” dels salons recreatius del moment i una segona en la que, amb una ambientació 3D, tan de moda i en boca de tots avui dia, els mechas s’atonyinen de valent. Tot plegat sobre un sistema de joc que ens recordarà al super-giny Surface de Microsoft, o a la màquina Tehkan World Cup. Ara bé, amb un só, proper a l’estridència amb que ens bombardejaven les nostres oïdes, que ja podien haver pensat que seria superat amb escreix en ple segle XXI.

Ho hem llegit a: kotaku.com

Piula-ho

Un bon jan, que es fa dir a DevianArt AntVar, va rebre una impactant, i no apte per a diabètics, sorpresa per al seu aniversari d’enguany. La seva, suposem que fabulosa, dona li va preparar un pastis per aquesta data tan assenyalada, de fet la muntanya de xocolata amb ulls i dues protuberàncies que surten de la cadera en forma de braços de la fotografia superior, amb mig tors d’un dels simpàtics ossets de la tercera entrega de la saga original (l’única que hem de tenir en compte ja que les posteriors pel·lícules que comparteixen part del títol amb aquesta no es poden considerar part de la saga(pfff m’he quedat sense aire)) de la Guerra de les Galàxies. Si llegiu l’apunt original, la font culinària de tot plegat, veureu que l’autoria material (segurament després de diverses hores ) d’aquest embafador postre és de la dona sí; però l’ideòleg, el corcó que de ben segur va estar tota una tarda fotent-li el cap com un timbal a la seva pobra dona perquè li fes un Ewok comestible sense patir per les protectores d’animals, va ser ell mateix. Quin paio.

Malauradament la notícia, potser dir que es tracta d’una notícia és magnificar massa aquesta ensucrada gracieta, arriba al nostre país amb tres setmanes de retard ja que podria haver servit a aquelles pastisseries, amb tota la intenció mediàtica que comporta, de les nostres contrades que es dediquen a  fer mones dels tems de moda del moment, molt i molt televisives i de dimensions, quasi aberrants, descomunals.

Ho hem llegit a:  geekologie.com

Piula-ho

En aquesta categoria de programari per a l’entreteniment malèvol fet en Flash (o en java fins i tot) tenim un tipus, categoria podríem dir,  que, com a element vertebrador, fa servir elements (sprites, fons, etc) del mític Super Mario Bros. de la NES. N’hi ha de tota classe i mena. Coses verdoses, més o menys esfèriques, amb potes, braços i punxes, que ens haurien de recordar al Sonic en principi, corrents pel món 1-1, no sempre de manera gaire fluïda i coherent, poden ser perfectament els protagonistes d’aquests títols que poden portar per nom ocurrències tan genials com “Sonix“,  “Erizos” o “Anillos” (fixeu-vos en els anuncis de venda de jocs per a mòbils i veureu quines joies de la inventiva tenim). Això sí. Des de Molesbit! farem campanya per poder tenir noms de jocs cutres en català!

El joc que avui ens ocupa no s’escapa pas gaire d’aquests patrons típics i tòpics d’aquesta nova fornada de jocs però amb una excepció que el pot fer una mica, tampoc no gaire, distintiu de la resta. Els protagonistes d’aquesta recreació del primer Super Mario està encarnada per diferents personatges, fent uns interessants i cinematogràfics cameos, il·lustres de l’univers de Nintendo. Podreu jugar amb en Link del Legend of Zelda, amb la Samus del Metroid, el Mega-Man (del Mega-Man evidentment), en Bill de tota la vida del Contra o en Simon Belmont del vampíric Castlevania. Una molt bona excusa per posar a prova la nostra perícia per al subterfugi i l’engany a l’hora de fer veure que estem treballant amb aquell full de càlcul amb el marges del mes, que el nostre cap ens ha demanat imperiosament per demà, quan en realitat estem amuntegant quantitats ingents de monedes d’or per (algú sap perquè vol tants duros en Mario si després no pot comprar res?)  a la nostra butxaca.

A més, segons podem llegir a l’article original, el joc és, com a mínim, entretingut, força fidel a l’original i es deixa jugar una estoneta.  Potser l’haurem de provar, no?

Piula-ho

Només cal veure la imatge, captura del vídeo en qüestió, superior, per fer-vos una petita, i estrafolària com poques, idea de les terribles conseqüències que pot tenir el fet de deixar que un Ewok prengui un baix elèctric (amb la corretja de bales inclosa) i en Chewbacca, em recorda per les barbes i les grenyes a en Zakk Wylde, calçat amb tota una BC Rich Warlock en un mateix escenari. Ni els Gwar podran superar aquest nou hit!

Ja varem tenir prou tortura, patiment i vergonya pels volts de l’any 1983, amb la introducció d’aquest peluxos, clar preludi del llastimós i odiós Jar-Jar Binks, en la saga com per haver de seguir la seva tonada. Però hem de fer el cor fort i superar aquest tràngol de la manera més lamentable possible. Mireu-vos-el; preneu aire (i algunes birres per perdre la vergonya) i a cantar la cançó dels Ewoks davant del vostre monitor fins quedar-vos sense veu.

Ho hem llegit a: www.korben.info

Piula-ho

És el torn de preparar-nos per fer una nova “xapusilla“, treure l’estudiant de segon de FP d’electrònica que tots portem dins,  i que un dels millors comandaments que  mai s’han dissenyat, és una opinió personal i plenament discutible, es pugui endollar a la consola portàtil de Sony (que per altra banda té uns comandaments, tant el pad com la creueta, bastant incòmodes). Com veureu en el prototip de la imatge el disseny i l’elegància, d’aquest invent que sembla un treball de final de curs, no és, ni serà, el que més ens ha d’importar.

Demaneu als vostres pares, parelles o tutors legals que us regalin per al vostre aniversari un electrocefa per anar practicant amb aquest nou brico-consell del dia. Gràcies a Molesbit! aquesta compra serà tota una inversió de futur.

Ho hem llegit a: www.journaldugamer.com

Piula-ho

El mot – i concepte – ‘hardcore‘ és el que defineix als millors d’entre els millors, a l’elit dels escollits, als més necessitats de fortes emocions, als veterans de guerra que mai es rendeixen, als nous espartans 2.0.  I val a dir que, amb permís del també anglicisme ‘hype‘, que en sí mateix és un ‘hype‘ (i una paradoxa massa complexa per a mi ara mateix), és una de les maleïdes paraules que més línies ocupa darrerament en tots els mitjans, sense excepció,  que parlem de videojocs.

Si voleu saber si entreu en aquesta categoria o necessiteu imperiosament saber quin és, si ja en sou part, el vostre nivell ‘hardcorià‘ tenim a la vostra disposició un test, que tots i totes heu de fer indiferentment, en forma d’imatge, segurament us recordarà a les il·lustracions del “On està Wally?” amb molta més testosterona, en la que podrem trobar als personatges més influents de la història dels videojocs. Prop 375 jocs i 425 personatges atapeïts en aquest jpg donen per a entretenir-se una bona estona, quan no tingueu res més important per fer a la feina, al laboratori d’informàtica de l’institut o al dinar semestral obligatori a ca la tieta. Si voleu podeu visitar la galeria d’en shadow502t, el creador, a devianART.

Ho hem llegit a:  http://www.geekologie.com

Piula-ho

I recordo que no havia passat ni  un mes del triomfal, i cutre per la il·lustració, número d’en Bart Simpson com a protagonista en portada, de fet va ser en el segon número de la revista, que el joc estrella a ser analitzat per la revista era el Super Mario 3 de la, encara a ple rendiment, Nintendo Entertainment System. La NES de 8 bits de tota la vida vaja. Un joc clàssic d’entre els clàssics que molts de nosaltres, a posteriori evidentment, varem veure com la perfecta aproximació, una primera mostra, donades les pròpies limitacions tècniques de la consola, del que seria el millor joc de plataformes en 2D de la història:  el Super Mario World de la SNES.

Amb tot, he de reconèixer (així una mica amb el cap baix), però, que no he acabat, completament, cap joc del Mario en 2D. Ni cap de les versions de la NES, ni de la Game Boy, ni el mateix Super Mario World (que vaig acabar però no amb tots els mons descoberts). Ara imagineu-vos que, com el protagonista de la següent “notícia”, us quedeu encallats, atrapats sense poder avançar, com si d’una caravana matutina de la ronda es tractés, en una pantalla d’un joc (‘poseu aquí un joc que considereu molt xungo’) durant (‘inseriu aquí la quantitat en temps que creieu convenient’). Realment és una de les sensacions més frustrants que hi pot haver per a un jugador de la vella escola. – Com? No em puc passar una trista pantalla en la que només he de donar saltironets sobre un munt de blocs de formigó que desafien totes les lleis de la física i de la gravetat, agafar monedes suspeses en l’aire i picar de peus (cap animal partícip del joc ha pres cap mena de mal) tortugues que et llencen, encare no sé ben bé per què, martells al cap? – Doncs pot passar. Vaja que si pasa…

De la mateixa manera que a en Ramón Farina, l’heroi quotidià d’aquesta història de superació personal, a tots nosaltres se’ns pot empantanegar i complicar qualsevol frustració infantil d’aquesta vida i deixar-nos, ben endins, aquella espina clavada que, per sempre més, fins que no la superem amb empentes i rodolons, ens acompanyarà, inseparablement en el nostre particular viatge de jugador, durant totes les tardes, matins i vesprades d’aventures electròniques. Perquè sempre podrem assolir el nivell 150 en el FPS més sanguinari i competitiu del mercat o portar més 5000 hores de partida, més que hores estudiades en la nostra vida probablement, en el darrer JRPG que hagi caigut en les teves mans. Però en el record, inesborrable, impertèrrit, fred com una llosa sense nom romandrà aquell joc;  aquella pantalla; aquell món impossible que mai, sense fer ús del, salvador per a molts i fraudulent per a altres, Game Genie, varem poder superar.

Jo, als 30 anys ja ben entradets, encara tinc la meva: el Kid Chamaleon, i vosaltres?

Piula-ho

En una, prop d’un miler (crec que tinc massa fonts), de les fonts que miro de reüll, és impossible poder llegir-les totes, he trobat una notícia de la secció que em té el cor robat: el bricolatge en el món dels videojocs.

Després de més de tres mesos, tres mesos senyors! (això és com a mínim un trimestre!!!), de pencar en aquesta consola portàtil, portable haurem de matisar, clon de tercera generació de la Game Boy, en Bentomo, el paio que està al darrere d’aquest projecte, ho va aconseguir. Amb una pantalla de 3,5, un connector per poder endollar un comandament original de la N64 i una bateria amb una autonomia de 4 hores l’aparell, amb permís del prototip d’iPhone 4G de que diposa Gizmondo, és un dels ginys portàtils del mes.

Mireu-vos el vídeo, els primers minuts són palla i una primera aproximació personal en el grandiós món del setè art per part del creador, i aneu pensant quina consola, o ordinador, podríem convertir en “alguna cosa portàtil o portable” per presentar-ho en el concurs de ciències (per què, com a totes les sèries ianquis, en feu un, no?) de la vostra escola.

Ho hem llegit a: korben

Piula-ho

Amb l’ajuda d’algunes peces del LEGO Mindstorm (sí, sí del Lego heu llegit bé) en Branislav Kisacanin ha creat un robot capaç de jugar tot sol al Tetris mitjançant el típic programari d’intel·ligència artificial, que tots podem picar en un no res quan no sabem que fer una tarda de diumenge, que s’encarrega de fer l’anàlisi en temps real del que passa, en forma de blocs suïcides, a la pantalla per prendre les decisions pertinents per mirar d’aconseguir el major nombre de línies. De ben segur, no ho dubto, en farà unes quantes més que un servidor.

Ahhhh els Cylon estan cada cop més aprop d’estar entre nosaltres!

Ho hem llegit a: Korben

Piula-ho

Encara no sabem com, ni a on, ha trobat la immensa quantitat de Post-it necessaris, i de l’esquema de colors pertinents, que han calgut per fer aquesta genialitat. Però el que és ben cert és que algú, segurament el seu company d’habitació o algú altre de la secretaria de la seva facultat, troba a faltar el “taco” de notes que tenia oblidat sobre taula. Per cert, no creieu que les notes negres les ha pintat ell? N’heu vist alguna vegada?

Ho hem llegit a: Destructoid

Piula-ho

L’il·lustrador Steve Thomas ha creat uns quants cartells, d’estil propagandístic retro, que porten per motiu alguns dels millors arcades dels anys 80 com en Donkey Kong, el Frogger o el Joust.

De ben segur que qualsevol d’aquests pòsters farà molta patxoca al costat d’aquella Samantha Fox, ja groguenca pel pas del temps i amb, això sí, calentadors, que va penjar el nostre germà quan aquests videojocs eren els AAA del moment.

Ho hem llegit a:  joystiq | galeria de l’autor

Piula-ho

Què són les Perler Beads? Aquesta joguina (a mi em recorda al Lite Brite), que està causant furor a Internet, és un conjunt de petits tubs de coloraines que, enganxats i disposat sobre una planxa de plàstic, permet, als nens fer uns bonics dibuixets del Bob Sponja i als més grans, com nosaltres, fer uns preciosos sprites casolans.

De la tècnica de l’Stop motion i d’en Mario poca cosa més es pot dir que un lector d’un bloc de videojocs no sàpiga a hores d’ara. Si no ho sap que punxi sobre els enllaços que us hem remarcat per si de cas.

Amb tots aquest ingredients sobre la taula, i una càmera per poder-ho gravar evidentment,  el resultat final de la combinació dels elements només pot esdevenir una genialitat com la que us mostrarem a continuació. Ara sí. Amb la proliferació de Perler Beads que hi haurà al nostre país després de llegir aquesta entrada, ja podrem confirmar, d’una vegada per totes, la mort de, l’estàtic i avorrit, Telesketch.

Ahhhh, quasi se’ns oblida.  Molesbit! reconeix que aquest vídeo ha passat tots els controls i procediments de qualitat del nostre bloc i que, per tant, és mereixedor del segell “Official Seal of Awesomeness”

Ho hem llegit a: geekologie |  geekologie

Electronics Arts, com a part de les celebracions del 25è aniversari a la vista d’aquest senzill però genial joc, ha creat una d’aquestes, tedioses, inútils i poc profitoses (però tant de moda), aplicacions per al Facebook que tindrà com a protagonista alguna de les imatges del nostre perfil entaforada dins d’un bloc. Res mes? Això és tot?

Sembla ser que sí. Ens haurem de conformar amb aquesta llufa. Els Molesbitians (gentilici encara per determinar) pensàvem, frisàvem de fet, que tindríem l’oportunitat de poder caure des de no se sap on (algú sap d’in venen les peces del Tetris?), sense patir luxacions, trencaments i escruiximents diversos, per convertir-nos, digitalment, en aquella maleïda ‘zeta’ que mai podíem fer encaixar enlloc i que ens conduïa a la precipitada fi del joc.

Posem bona cara, ens pentinem amb saliva, ens fem una foto amb el millor dels nostres somriures , la pengem al Facebook i directes, mai millor dit, cap a l’estrellat.

Ho hem llegit a Joystiq | blog.games.com | Pàgina al Facebook del projecte

A l’any 1982 algunes de les notícies que passaren a engrandir els anuaris de la història varen ser el Mundial de futbol de la cítrica mascota Naranjito, l’entrada d’Espanya a l’OTAN, la publicació del disc super-vendes Thriller del rei del pop i la super-puntuació aconseguida per un nano de 15 anys, en Scott Safran, després de tres dies de joc pels volts del mes de novembre d’aquest fructuós, en efemèrides, any.

L’heroi actual d’aquesta notícia, en John McCallister, no gens content amb la marca de 41,336,440 punts que marcava el high-score del joc va decidir que, encara no sabem ben bé per què, aquest número no era prou maco i que no feia justícia a un clàssic com és l’Asteroids.  La marató, de tres dies també, fins i tot es va poder seguir pel servei de televisió per streaming justin.tv, va servir-li per sortir a quasi tots els mitjans que parlen de videojocs, a algun programa ianqui infumable del tipus “EUA en directe” i per deixar la nova puntuació màxima del joc en uns meritoris 41,338,740 punts.

La notícia és extraordinària en tots els sentits i per aquest motiu, i perquè ho considero una estupidesa de dimensions descomunals, he cregut oportú marcar aquest apunt amb la categoria “Estupidesa humana“. Si us sobren unes quantes, més aviat moltes, hores, teniu més paciència que Job, la vostra higiene personal no us amoïna gaire i disposeu d’una situació socio-econòmica que us ho permeti, us asseguro que us farem una entrada especial a Molesbit!.

Font: Wired | Wired | Kotaku | Joystiq

Per saber què, i com, podem fer per recolzar aquesta  petició només cal que ens adrecem al fil oficial que han creat els companys, i amics, del web www.vadejocs.cat (de passada registreu-vos que són molt macos) i seguir les instruccions que allí trobareu.

Aquesta és una iniciativa molt important i mereix tota la nostra atenció. Altres blocs, com el d’en bixo, ja s’han sumat, i promocionat en el seu espai, a ella. Així que si teniu alguna bitàcola, web o quelcom semblant penjat pel ciberespai us demanem que feu ús d’aquest petit altaveu que Internet ens proporciona perquè Sony, i esperem que també altres companyies del sector, vegi que realment volem els seus productes en la nostra llengua.

Des de Molesbit! us animem a sumar-vos-hi! Tots plegats farem més força!

Enllaç al fil oficial creat per VaDeJocs

Ara els jugadors com nosaltres, farts de se vestir sempre de manera vulgar i sense estil, ja podrem penjar les nostres samarretes amb altres motius freaks aliens a la nostra gran afició (que suposem que són els videojocs), com les que imiten a en Chewbacca, i fer molta patxoca al posar-nos una dessuadora amb l’esquema de colors d’en Megaman (Rockman al Japó)  tan maca com la de la imatge.

Si en voleu més models, no gaire exclusius, nomes cal que cerqueu al google hoodie+videogames i veureu que d’exemples n’està ple. Només ens calen uns pocs euros (o dòlars) i podrem anar a la Universitat, a la feina o a la comunió del nostre cosinet del poble vestits de Jefe Maestro més chic que ningú altre.

Ho hem llegit a: www.journaldugamer.com

Les dues xarxes socials amb més incondicionals entre en les seves files, és a dir el Facebook i el Twitter,  han esdevingut, juntament amb Pocafeina.cat, l’enemic numero u de l’aprofitament del temps durant l’injust i esclavista horari laboral i de la productivitat dels assalariats per compte aliè de la majoria d’empreses d’aquest país. Que coi!, no només del nostre benvolgut país, si no del món (amb connexió a Internet, ordinadors i temps lliure val a dir) sencer. Hores i hores perdudes, s’hauria de matisar si són perdudes o no, canviant la frase que defineix el nostre estat, etiquetant al nostre cunyat en les darreres cent fotos de la seva boda o sumant-nos, al ja immens i desproporcionat en número i qualitat dels mateixos,  a algun grup del tipus “señoras que llaman a los Kiwis ‘Kibis‘”

I el que semblava impossible de superar, és a dir perdre el temps mentre perdem el temps, es va materialitzar i fer corpori amb els, rabiosos per altra banda, jocs i aplicacions que algun dels nostres contactes ens ha suggerit alguna vegada regalant-nos una pastanaga o una vaca tota tristota com a reclam per a enganxar-nos a aquest programari del dimoni. El gran, entre els grans, exponent d’aquesta nova fornada de distraccions lúdic-digitals és el joc FarmVille o com fer de pagès electrònicament sense embrutar-nos les mans ni haver de suportar l’olor a fems de bon matí. Creieu-nos que s’estan fent d’or aquesta gent…

Amb aquestes premisses, i sabent que la categoria de la secció porta per títol “Estupidesa humana”, res de bo, laboralment parlant, podria passar-li al protagonista de la nostra història. Un regidor, segur que tan maco i salat com els nostres representants en la vida política, del poble de Plovdiv, a Sofia, va ser destituït quan el seu partit, el partit nacionalista Ataka, va decidir fer-lo fora per cedir-li tot el temps del món i poder tenir els pèsols i els enciams més macos i saborosos de tot Internet. Amb tot el senyor  va morir matant, com la majoria de professionals del món polític,  i sense cap tipus de sentit de la dignitat ni de la vergonya va acusar a d’altres regidors de l’ajuntament, una regidora en concret del Partit Demòcrata,  de ser encara més jeta que ell i tenir un millor nivell, 40 enfront de 46 ni més ni menys com deien “Los Chichos“,  com agricultor virtual.

Fem com en Dimitar Kerin, el senyor en qüestió, i juguem a la feina però donant un pas més en la tasca de fer passar les hores de la manera més amena i entretinguda possible, diametralment oposada a la productivitat, i portem-nos el Jardinitis, un joc de Cefa Toys, per fer, cuidar i mantenir el nostre propi hortet al costat del monitor i de les deformades safates amb feina pendent de la nostra taula de treball.

Ho hem llegit a:

Avui jugarem amb les paraules macro + viciada. A veure com surt l’experiment…

Així, tal com raja i sense pensar pas gaire, el primer que ens pot venir al cap és la cadena de distribució a l’engròs, una suficie en gran per entendre’ns, Makro (a la que tots hem anat a petar alguna vegada amb el carnet del nostre amic de la tendeta de la cantonada o del típic veí autònom) amb tot de consoles posades en filera, al costat del passadís dels paquets de Sugus de ‘x’ kilos (literal), preparades per a ser l’objecte de desig i luxúria d’un grapat ingent de, mal anomenats ara i sempre, frikis (o nerds).

Oblideu-vos de fer uns combats a entre en Ryu i la Chun-li envoltats de gegantines  llaunes de tonyina o de marcar el gol de la nostra vida, amb un Messi virtual, entre pots de maionesa tan grans que si ens ho proposéssim podríem nedar en ells sense gaires problemes.

La Makroviciada és la gran festa dels videojocs, dels jugadors més aviat, que munta, prepara i organitza el web Vadejocs.cat. I a més aquest any aquesta viciada comptarà amb més tornejos, més espai i més dies gràcies a l’acord entre Vadejocs i la Lan Party de Puig-Reig. Us volem veure a tots i totes, tele, consola i comandament en mà, a Puig-Reig per celebrar, tots plegats, aquesta tercera Makroviciada.

Al nostre país, sobre tot durant els gloriosos temps dels LPs, els maxi-singles, les versions per a la ràdio de les cares b, els tocadiscos i els radio-cassettes de doble pletina amb quaranta canals d’equalització (inútils i totalment improductius en el meu cas perquè sempre estaven “a tope”) que adornaven els frontals d’aquests “lloros”, varen proliferar a les, actualment quasi en extinció, botigues de música els mega-mix i els recopilatoris més diversos que recordareu per les seves genuïnes portades de tecno-dinosaures i “Chiquitos de la Calzada” futuristic-culturistes. Riu-te del Dj Hero. Fer les teves pròpies mescles era tan senzill com fer “Endavant, endarrera, rebobina talla, enganxa, cel·lo, endavant, endarrera, rebobina talla, enganxa, rebobina, para…” sense que explotés l’equip de música del menjador de casa.

SEGA, sempre tan tenaç i audaç en el disseny de maquinari, ha decidit, encara no sabem ben bé perquè ni per a qui, reviure aquells anys de glòria remescladora i treure un recopilatori musical commemorant el quinzè aniversari d’un dels seus bunyols insígnia que tan de mal ens va fer al cor de molts jugadors de l’època que creiem SEGAment (sento aquest joc de paraules meu) en la seva profètica paraula. No van donar ni una. Ni Mega-Cd, ni 32X ni cap altre de les nyapes que, mes a mes, setmana a setmana, sortien anunciades a la premsa especialitzada de l’època varen ser ni exitoses, ni profitoses ni remarcables en cap sentit positiu.

Ara recordarem aquells foscos temps amb certa estima i enyorança quan carreguem al nostre iPod aquesta sintètica banda sonora del gris passat de la companyia de l’eriçó blau. Voleu dir que cal? No. Però els amants de les tonades electròniques podran gaudir de 128 pistes gravades directament sobre aquest maquinari entre que les que trobarem talls de jocs com Space Harrier, Stellar Assault, Virtua Racing Deluxe, Parasquad, Metal Head o Virtua Fighter

Amb què més ens poden sorprendre la gent de SEGA?

Ho hem llegit a: Andriasang | Destructoid

Per a qui sàpiga japonès: 4gamer.net

Per si torna a haver un cataclisme  de dimensions similars, amb això del canvi climàtic (aquesta nova religió inquisitorial que tots professem) podria ser que al mes de juliol tinguem una onada de fred que ens deixi els mugrons com pinyols d’oliva, cal que estiguem preparats. Res de millorar la xarxa viària catalana. Res de tenir millors previsions meteorològiques i millors mecanismes d’emergència. Cal que tots i totes ens fem, o que ens la faci la iaia si no ens veiem amb cor, per allò de no gastar tan en línia amb el tarannà garrepa català, una bufanda del Yoshi com la que s’ha posat a la venda al web etsy.com. Mireu-vos aquest web, si compreu alguna cosa feu-nos-ho saber,  perquè hi ha coses que són realment molt mones.

Ho hem llegit a: Destructoid

La història dels videojocs, i de la computació en general, és un dels meus passatemps ,com a internauta ben aplicat, preferits.  Gràcies a la munió de blocs amb apunts del tema i al, gran i tot poderós, youtube, la tasca de jugar a ser un bon documentalista i arqueòleg del món retro-computacional és força més fàcil (i eficient) que durant els anys de la gran desconnexió (entenem la gran desconnexió com el conjunt d’anys previs a l’era Internet).

A Obsoletos.org han excavat, m’imagino que després d’un exercici de prospecció minuciós previ, al blog de Jugones i han trobat una d’aquelles peces, una sorpresa, que a tot bon imitador de l’Indiana Jones més electrònic i tecnològic faria caminar descalç pel desert d’Atacama. L’anunci en qüestió mostra les bondats, de l’època evidentment perquè ara tela marinera, del sistema que acabaria dominant el mercat de l’entreteniment electrònic domèstic durant la darreria dels acampanats anys 70 i principis de la dècada dels 80. Una pista? No parlem de la segona consola amb cartutxos de la història. Parlem d’un espot publicitari per promocionar l’Atari 2600 pels volts de l’any 77.

No dubteu que aquesta petita joia, parlem en aquest cas de l’anunci i no pas de la consola, va ser tot un èxit (i imaginem que una despesa considerable per les arques d’Atari) comercial si ens fixem en la meteòrica ascensió de la consola nord-americana al capdamunt de les vendes mundials de trastos amb cables que s’endollaven (perquè bàsicament era el que hi havia en aquells durs moments per als jugadors) a la tele per jugar.

Només us demanem un minut. Ah!, i per cert, apugeu el volum dels vostres altaveus i comprendreu el per què del títol d’aquest l’apunt. Val la pena.

Ho hem llegit a:

Només cal veure els, fantàstics, alhora que estratosfèrics, números, traduïts en uns guanys que treuen el singlot, que generen les consoles portàtils des de que Nintendo va decidir crear la seva Game Boy a principis dels anys noranta. I és ben cert que hi va haver altres aparells de joc portàtils, no podem considerar-les consoles, abans, les conegudes Game & Watch de la pròpia Nintendo, que ja van donar un tomb al preconcebut món de les consoles estàtiques, rígides i gens mòbils consoles de sobretaula del moment. Va canviar, per no fer marxa enrere fins a dia d’avui, el concepte inamovible dels videojocs que va dominar les dues primeres dècades de l’entreteniment electrònic en forma de joc interactiu. Era el moment de jugar a on veritablement a un li rotés; on a un li vingués realment en gana. Sense cap altre lligam (piles a part) que els jocs que tinguérem, els amics pesats que et demanaven provar-la només una vida i el barri on visquérem ja que no sempre era recomanable portar a la vista semblant presa per als delinqüents juvenils del parc de davant de casa teva. La resta era imaginació i temps.

Al metro, a l’avió, al tren, al cotxe de camí al càmping, a les interminables esperes que tots i totes patim a la Seguretat Social o a classe (jo no vaig tenir la sort de tenir res electrònic amb que jugar en la meva etapa escolar) són alguns dels indrets en els que, segur, segur, segur alguna vegada heu fet, o vareu fer, una partideta amb alguna cosa que requereixi d’un nombre incomptable de piles. Drets apurant els cinc últims minuts abans d’entrar a la feina, recolzats sobre l el pal carxofa de les plataformes dels Ferrocarrils Catalans, asseguts incòmodament, en una posició pròpia d’una gimnasta de rítmica de l’extint bloc del mal soviètic, al sofà atrotinat de l’Ikea de casa, a la trona un cop ben dinat (un dels millors indrets on fer un Arkanoid rapidet, no?) o al llit castigant les cervicals, les lumbars i altres parts del cos que no coneixíeu  i que recordareu durant un parell de dies.

Però aquest apunt no vol centrar-se només en el món de les consoles portàtils. Ni en els mòbils, reproductors o qualsevol altre giny que, quasi tots ho permeten ara mateix, ens serveixi per jugar i matar el temps una estoneta. Qui no s’ha portat al (poseu aquí indret on aneu de vacances habitualment) la seva PS2, amb un bon grapat de jocs, comandaments i cables tot dins d’una motxilla, evidentment molt més gran que la pròpia motxilla de la roba i menesters, amb l’excusa de “és per jugar cinc minuts després de sopar mama“?  Les consoles de sobretaula també, tot i ser portables més que portàtils, o en altres casos (com el de la primera Xbox o la primera PS3) un mort considerable, serveixen per millorar la mobilitat (frase molt en l’estil i Hereu-modernista-fashion-barcelonina) del parc videojoquenc. I és que en més d’una ocasió, n’estic segur, us haureu mirat, maleint-vos per dins, la preciosa tele plana, Gerenfunken o similar, de l’hotel en el que esteu allotjats i heu pensat per quins set sous no heu carregat a l’equipatge de mà ni que sigui la Wii per fer unes bitlles.

Jugar a videojocs és una activitat que es pot dur a terme a on sigui i com sigui sempre que tinguem endolls que tinguin, portin i donin corrent elèctrica. Sembla una cosa evident però malauradament encara passa al nostre país que quan marxa la llum, ho fa per més d’una setmana .Del dret, del revés, enfadat o content sempre hi ha uns minutets lliures per al nostre vici confessable. Podreu practicar-ho al mar, a la muntanya, amb calor, amb vent i fred. Això sí, és una d’aquestes coses que com a casa enlloc. I vosaltres, a on jugueu i com ho feu?

Font: izismile.com (recull de 32 imatges de gent jugant a indrets curiosos)

Si algú és veu amb cor de fer una Xbox de Galactica que m’ho digui, posi un preu i en parlem. Perquè si l’he de fer jo el més probable és que acabi sense consola i amb munt de plàstics plens de pegots i llumetes que, remotament i amb molta imaginació,  ens podrien recordar a una nau espacial destinada a servir com a peces de recanvi per a un desballestament intergalàctic de les afores de la Via Làctia.

Ho hem llegit a:

Als EUA han decidit ajuntar en una exposició la part més trencadora i transgressora de l’art modern i els videojocs per fer aquesta, ja vista altres vegades, simbiosi tan “gafapasta“. Si teniu temps, diners i pocs escrúpols per penjar a les parets de la vostra casa, pis o apartament alguna de les peces que es venen en aquesta galeria de San Francisco, EUA, passeu-vos per Wired i doneu un cop d’ull al catàleg que s’exposarà.

En fi…hi ha coses que mai entendré.

Ho hem llegit a: Wired

Web Game Over 3

En un molt bon treball de recopilació i documentació, bastant ben resumidet,  no gens pesat, força detallat i aclaridor podreu llegir un repàs dels ancestres de les consoles que tenim tots i totes al menjador de casa, a la bossa al costat de l’entrepà que ens cruspirem aquest matí per esmorzar o al mateix telèfon mòbil que farem servir per trucar a la iaia.

Lectura que us recomanem des de Molesbit! per aquest, nevat, mullat, i ple de retencions matí de dilluns.

Ho hem llegit a:

Ja fa uns dies, unes setmanes més aviat, perquè veieu que notícies d’aquesta mena són relativament comuns, varem escriure un apunt, Compte!, jugar 96 hores pot causar ceguesa, que considerarem el primer exemple, el punt de partida,  d’aquesta nova categoria Molesbitiana!.

Avui els protagonistes són dos jugadors coreans, pares d’una criatura de 3 mesos d’edat, adictes als jocs en línia, segons la font d’aquest apunt podien arribar a estar jugant prop de 12 hores en ciber-cafès,  la història d’amor, i de mort (dispenseu aquest acudit fàcil però és que era inevitable fer-lo), dels quals ja  va sorgir en una sala d’un xat a Internet. Fins aquí, a part de la despesa en diners i neurones que suposa estar jugant mig dia al que sigui, no hi ha més notícia que la pròpia excentricitat dels dos amants.

Però el veritable, ara sí que ens posem una mica més seriosos,  i preocupant assumpte que fa que aquest despropòsit estigui al capdamunt del “hall of fame” de l’estupidesa humana és la mort, per inanició forçada (evidentment), del nadó d’aquest parell d’individus, cada cop ens costa més d’assimilar que siguin veritablement humans, després d’una maratoniana sessió de 12 hores de joc.

Veritablement és una pena haver d’escriure apunts d’aquesta mena. La pròpia tragèdia de la mort d’una criatura que amb uns pares més amoïnats per la seva vida virtual, més que no pas per la realitat i les obligacions que aquesta comporta, no ha de servir per castigar ni sentenciar, sense judici previ, a qui dedica part del seu temps a jugar, no de manera malaltissa, ni als videojocs en sí mateixos.

Però si us plau deixem-nos d’escudar-nos en un món de fantasia irreal i toquem, de tant en tant, de peus a terra.

“Hi ha dues coses que són infinites: l’univers i l’estupidesa humana.; i de la primera no n’estic gaire segur“. Albert Einstein.

Font: abcnews.go.com

Fins i tot un servidor va voler tenir una, sabent que mai la tindria, tot i no ser gaire seguidor del catàleg de la consola de SNK. Era l’estadi més proper a tenir una màquina recreativa a casa. Era el màxim exponent de la potència gràfica feta videojoc. Era la Neo-Geo caram!. La majoria de tots nosaltres varem quedar en alguna ocasió, o en més d’una, bocabadats i embadalits llegint els, rabiosos per altra banda, anàlisis i articles que es publicaven a les revistes de l’època. La Neo-Geo era un altre món. Jugava en una altra lliga. En tots els aspectes. Tècnicament, indubtablement,  les seves capacitats superaven amb escreix tota la resta de consoles domèstiques del moment. Econòmicament, el seu prohibitiu preu, i l’elevat cost dels seus jocs, per a la majoria de nois, noies, xicots i xicotes del moment la van mantenir al marge de quasi tota casa treballadora. I el, molt bo en qualitat però limitat, catàleg va acabar de frenar les seves, minses, possibilitats d’assolir quota de mercat. Però és que SNK, de ben segur, tampoc no ho pretenia.

Jo no sé que hagués fet amb una Neo-Geo. Però sempre vaig voler, i encara la voldria, que coi, tenir-ne una. Felicitats Neo-Geo en el teu vintè aniversari!

Ho hem llegit a:

Tampoc cal ensabonar-lo massa, ni ser excessivament pilota , ni reproduir la ja famosa i directa frase del “Senyor Llop” (es diu així en català?) de Pulp Fiction però al “Blog de Manu” se li ha de reconèixer la seva bona feina, la independència del seu contingut i el fet de mantenir oberta la paradeta quatre anys, que ja seria motiu de felicitació, sempre fidel al seu estil.

Una bona notícia. Per molts anys Manu!

Ho hem llegit a:

Abans de posar en marxa la nostra màquina i si en mode text, tot i tractar-se d’un exercici per deixar volar la nostra llibertat imaginativa elucubrant tota mena de teories diverses, i si voleu descabellades, relacionades amb el tema principal, cal fer un petit incís per posar-nos en situació i explicar la rel·lació de la marca de la poma mossegada, Apple Inc. i el món dels videojocs.

A mitjans dels anys noranta del passat segle, més concretament entre el 1995 i el 1996, Apple conjuntament amb Bandai va fabricar i comercialitzar  una consola amb un nom no gaire encertat, potser poc apropiat i més aviat ridícul. Parlem de la consola Pippin. Eren anys convulsos en el món dels videojocs ja que les grans companyies estaven enmig d’un enfrontament dos mons, de dues generacions que es separarien per sempre més; concepcions de maquinari que van generar productes amb un futur molt exitós i prometedor, com la PlayStation de Sony, altres a cavall entre l’èxit, la incomprensió i el pseudo-fracàs (no podem parlar de fracàs complert però tampoc d’èxit) com la Nintedo 64 i males gestions comercials que no farien altra cosa que empitjorar la credibilitat de la companyia de l’eriçó blau. Eren els bojos anys noranta. Us imagineu on podríem situar la consola d’Apple? Probablement en una de nova que fora, tot fent servir l’acrònim anglo-saxó “M.I.A” i amb permís del senyor Chuck Norris per la pel·lícula que va protagonitzar a l’any 1984 i que porta el mateix títol, desapareguda en combat.

Un trompada  majúscula en una època no gaire favorable per la gent de Cupertino ja que amb aquesta errada de càlcul encadenaven massa desfetes en poc temps. Pels volts de l’any 1995 Apple estava en una crisi de marca, d’imatge i de lideratge. Encara faltaven dos anys perquè en Steve Jobs, que avui dia tots coneixeu, tornés al capdavant de l’empresa, que ell mateix va co-fundar juntament amb en Steve Wozniack i Ronald Wayne vint anys enrere. La reputació de l’empresa es va establir de nou, poc a poc i amb bona lletra, amb la campanya Think Different. Però abans d’aquesta miraculosa renaixença, les incursions en el món de les PDAs amb la cara, i avançada en molts aspectes al seu temps, Newton o les càmeres fotogràfiques Apple QuickTake van ser una clara prova d’aquesta manca de línia a seguir per aconseguir l’èxit comercial. El preu i algunes decisions directives desafortunades van enfonsar les possibilitats d’aquests ginys que amb tot gaudien d’un bon, i potser millor, maquinari que els seus competidors. La Pippin n’és un bon exemple.

La producció física i la fabricació de la consola, com ja s’havia fet anteriorment amb el WonderMega de Sega i JVC o la 3DO de Panasonic i Sanyo, va ser encarregat a una empresa externa a Apple; de fet a dues. Bandai i Kaz Media varen ser les encarregades de posar en el mercat ferotge mercat mundial dels videojocs un maquinari revolucionari i avançat al seu temps que estava molt més a prop de la concepció actual que tenim d’una consola com a centre multimèdia que no pas les seves competidores contemporànies com la PlayStation o la Sega Saturn. La cruel competitivitat entre els fabricants tradicionals de consoles, Nintendo i Sega, l’excel·lent campanya de sortida de la nou-vinguda i poderosa Sony, l’elevat preu de sortida de la consola Pippin i la manca de jocs i de suport per part de les principals desenvolupadores van marcar a foc d’esdevenir d’aquest giny molt abans de poder demostrar les seves capacitats al món. A l’any 1996, poc més d’un any després d’haver vist la llum, la consola Pippin era morta i enterrada. Va ser la crònica d’una mort anunciada.

Amb la consola ja fora de combat podríem parlar de la poca sort que varen tenir els jugadors que volgueren jugar a la gran majoria de les novetats que es publicaven en la plataforma PC. L’edició de jocs per a Mac va ser poca; això sí, varen ser  d’una gran qualitat tots ells. Si repassem alguns dels títols publicats per a la plataforma Mac (Mac Os i Mac OS X) trobem joies incunables de l’univers dels videojocs com el Doom 3, Star Wars: X-Win, Star Wars: KOTOR, Indiana Jones and The Fate of Atlantis, The Secret of Monkey Island, les sagues Quake o la recent, i exitosa, saga Warcraft (veure llista jocs Mac). Ningú no dubtaria en qualificar aquesta llista com el decàleg a seguir en el món de l’oci electrònic tot i que un xic desfasada en quant a novetats potents dels darrers cinc o sis anys. És evident que ni aquesta llista està completa, de ben segur n’hi va haver més, ni que tots els jocs que sortiren per a Mac fossin obres mestres cinc estrelles. El que sempre s’ha sentit com a remor de fons, per a justificar la no producció de títols per a Mac, és que és un sistema operatiu minoritari si el comparem amb Windows (és cert però poc a poc va guanyant adeptes) o que al tractar-se d’uns equips amb una configuració de maquinari molt determinada i tancada pel propi fabricant els desenvolupadors es veurien limitats a l’hora de produir determinades superproduccions complexes. Les companyies, lògicament, varen tirar pel dret i poca cosa varen poder fer al respecte. Mantenir diverses línies de programació ha de ser costós i complicat de compagina i així la sortida a mercat de jocs per a Mac va quedar com una mera anècdota.

Amb aquest gris panorama la bonaventura que es podria vaticinar entre els ordinadors Mac i els videojocs no era gaire falaguera i no semblava que fora a millorar pas gaire fins que al juliol de l’any 2008 es va estrenar el servei de venda online d’Apple App Store. Mesos abans s’havia donat a conèixer el germà gran de la família de reproductors de la poma mossegada: l’iPod Touch amb la seva gran pantalla multi tàctil, la seva molt bona resol·lució i el seu acceleròmetre, que dóna moltíssimes possibilitats a una nova concepció de control dels comandaments era un aparell amb un gran potencial, no només com a reproductor, si no com a giny multimèdia i sistema de joc tot en un. Amb un gir més de rosca varen “inventar” l’iPhone, un iPod touch millorat amb mòbil, que reforçava la nova i incipient situació estratègica del món de l’entreteniment portàtil de la gent de Cupertino.

El temps i els imponents números han donat, en part, la raó a la gent d’Apple i als seus  nous aparells. Milions de descarregues (que es tradueixen en milions de dòlars d’ingressos)  en forma de música, d’aplicacions i de videojocs (el que ens interessa a Molesbit!) han confirmat que Apple ha trobat la seva gallina dels ous d’or particular. Tocava, toca i tocarà durant un bon temps explotar i exprimir al màxim, seguint les millors indicacions del consumisme més salvatge, aquests filó inesgotable d’entrada de divises. És un bon pastís. Tots hi guanyen en temps de crisis i dificultats.

La brutal sacsejada que ha originat dins de la indústria ha fet trontollar a grans i petits per igual. Tothom va voler, i vol ara més que mai, apostar per un cavall guanyador. Petits estudis de nova creació han anat apareixent com bolets al veure que amb una inversió relativament minsa (suposo que aquest ‘relatiu‘ ho és més que mai)  es podia treure una rendibilitat excel·lent.  Per altra banda les “majors” del sector han trigat poc més d’un any i mig o dos anys en adonar-se’n i reaccionar. EA va anunciar el passat any que inaugurava una divisió de desenvoupament exclusiva per a iPod/iPhone, Namco es va sumar a aquesta festa creant un nou estudi per a la creació i producció de jocs per a aquests dispositius. I així ho confirma un estudi dut a terme per la gent de la Game Developer Research en el que la majoria de programadors enquestats varen escollir la plataforma d’Apple com la seva preferida per a dur a terme algun projecte (més info a alt1040 o a appleweblog). La indústria s’ha posicionat clarament i ha agafat el seu número per no perdre el seu torn. I nosaltres els jugadors, com ens ho hem pres?

Així a grans trets, i una mica per damunt i sense gaires miraments, crec que els jugadors, com a mínim els que ens hem comprat un iPod o un iPhone, ens ho hem pres força bé. Només cal veure les vendes, amb un augment exponencial, de Gameloft, una de les principals productores del canal, aquest darrer any fiscal. No sembla que ningú estigui donant l’esquena a aquesta gallina dels ous d’or per a uns; un invent sense el qual no podrien viure per a altres i una estafa (a més d’obsolet en quant a prestacions) per a la majoria dels qui no tenen un d’aquests aparells.

El canal de distribució (l’AppStore) i els preus econòmics (o més econòmics si els comparem, erròniament al meu parer, amb altres jocs per a consoles o ordinadors) de les noves creacions que van apareixent han estat els elements diferenciadors d’aquesta nova plataforma de jocs. Nova plataforma sí; però els podem catalogar com consoles? Encara no però crec que no trigarem pas gaire en fer-ho.

Els companys del bloc AppleWeblog se’ns han avançat i avui mateix han publicat un excel·lent article, llegiu-lo ja que val molt la pena, en el que, de la mateixa manera que a Molesbit! amb l’apunt que ens ocupa, fan el supòsit d’imaginar-se una consola, una Wii diuen ells, de l’empresa de la poma. Apple tindria, o té totes les peces, tots els engranatges per construir un sistema de jocs, una nova consola tal com les entenem la majoria de jugadors, i podríem extrapolar, i només hauria de fer-les encaixar per construir, amb un hype sense precedents n’estic segur (l’iPad quedaria en una broma), una iConsola. Tots les mirades, amb prudència i bastant marge per l’error, semblen apuntar a aquest camí.

Probablement de tot el que hem parlat a Molesbit! en aquest apunt als quarters generals ubicats a Infinite Loop ja mesos, anys potser, que li estan donant voltes. Dubto molt que deixin passar una oportunitat com aquesta. Segur que d’aquí a no gaire tindrem una keynote amb el Steve Jobs, calçat amb les seves bambes i els seus texans, amb el seu aspecte tan malforjat tan característic, assegut a un sofà amb l’Iconsola en la seva falda. Temps al temps senyors.

Fonts:

• applewblog (iPhone platafora més popular entre els desenvolupadors)
• alt1040.com (iPhone platafora més popular entre els desenvolupadors)
• otrapartida.com (iPhone com a consola portàtil)
• applesfera (Apple busca programadors per al mercat dels videojocs)
• juegosdeliphone.com (icontrolpad)
• Applesfera (Pippin la consola fallida d’Apple)
• Xataka.com (Pippin. Especial consoles oblidades)
• Vidaextra (Pippin. Apple va somiar que creava una consola)
• appleweblog.com (Apple està preparant la seva Wii)
• Vidaextra (Massa dubtes com per ser els videojocs el futur d’Apple)

A diversos mitjans elctrònics s’han publicat diversos apunts i notícies, en forma de rumor, que bàsicament venien a dir que el joc NBA Jam, confirmat i mostrat públicament per a la Wii fa unes setmanes, podria sortir també per a la PS3 i per a la Xbox 360. I tot plegat ha sorgit a partir del perfil en aquesta xarxa d’una assalariada d’EA en el que, patinant involuntària i innocentment o de manera voluntària, ha mostrat que està treballant en el Nba Jam i que ho està fent per a les tres consoles de sobretaula actuals. Bona notícia per la majoria de jugadors, no?

Per a la majoria de nosaltres sí però per a la desenvolupadora en qüestió, no parlem d’EA si no de l’Andrea Schiel, no ha estat tan bona notícia ja que a hores d’ara el seu perfil en la citada xarxa social ha estat modificat per deixar, de nou, el joc Nba Jam només per a la Wii. En un tres i no res les nostres il·lusions llançades a norris.

En fi, com diu la dita “rectificar és de savis (i en aquest cas de sàvies també)” tot i que aquesta pixada fora de test sembla una mica intencionada i rebuscada per part de l’Andrea (o d’algú altre que li hagi manat)  per generar una miqueta més d’expectació, i propaganda gratuïta que li fem entre tots, al voltant d’aquest títol.

Amb el temps ja veurem com acaba la cosa.

Ho hem llegit a:

Xbox Live Games al Windows Phone 7

La setmana ha estat protagonitzada pel Mobile World Congress 2010 que, tot i no tenir relació directa amb els videjocs, ens ha portat a terres catalanes el gran Steve Ballmer (el senyor del hit developers, developers). I això sempre ha de ser notícia. A part de la pròpia presència del simpàtic CEO de Microsoft, que ja val per afirmar que el congrés ha estat un èxit, a la ciutat comtal l’empresa de Redmon ha anunciat que el seu nou sistema operatiu per a dispositius mòbils, el Windows Phone 7, disposarà d’un servei molt similar, tot i que no se’n saben més detalls, al  Xbox Live de la consola Xbox 360 actual.

Fonts: vadejocs | vidaextra

Street Fighter IV per a iPod/iPhone

Bogeria o genialitat? L’aparició d’aquesta notícia en la majoria de mitjans em va fer pensar ràpidament en com s’ho faran per manegar els personatges, i els seus combos, els jugadors que comprin aquest joc. Perquè els iPod/iPhones tindran moltes virtuts però els comandaments, de moment, per a la majoria de jocs arcade, i ja no diguem per a un títol de lluita com el que ens ocupa, no són, ni de bon tros, el seu fort ni la seva millor basa per molt que ho intentin. Si molt jugadors ja teníem problemes per fer els Shoryukens, els kames de tota la vida vaja, amb una palanca, o amb el millor dels comandaments possibles, imagineu-vos intentar fer que en Ryu o la Chun-Li ens facin cas mitjançant una pantalla tàctil i els nostres dits.

Fonts: anaitgames | vidaextra

Metro 2033 farà servir el futur DirectX 11

El futur dels jocs per a Windows/PC passa per les noves llibreries, encara en fase de proves, DirectX 11. Un dels primers jocs que ha anunciat que farà ús d’aquestes llibreries ha estat el FPS Metro 2033 que ha d’arribar a les nostres botigues el proper 19 març.  Així que aquest any res de corbates, mitjons o cartrons de tabac per al vostre pare. Un Metro 2033 i una targeta gràfica nova per al vostre PC que, quasi segur, necessitareu per moure-ho tot plegat amb soltesa.

Fonts: Vadejocs | Nivel 22

Altres notícies Metro 2033: Anaitgames | Vidaextra

Presentació Aliens vs Predator a Barcelona

Aquesta setmana hem tornat a tenir a la gent de SEGA per la ciutat de Barcelona. Aquest cop l’excusa per visitar la ciutat candidat als jocs d’hivern del 2022 (encara no sabem ben bé per què ni com) i fer turisme ha estat la presentació en societat del potencial del joc en línia del futur Aliens vs Predator. Sembla ser que algunes companyies comencen a tenir-nos en compte, i a situar-nos en el mapa,  a l’hora de muntar aquestes exhibicions.

Fonts: Desconsolados | Akihabarablues | Yo no soy freak

Flaixos ràpids

• Anàlisi de Dante’s Inferno a Akihabarablues
• EA segueix tancant servidors a Desconsolados
• Cinc minuts del joc Alan Wake a Vadejocs
• Tres nous vídeos del Prokect Natal a Vidaextra
• La nostra dosi setmanal, que faríem sense el seu do de paraules, d’en Peter Molyneux a Anaitgames i a Akihabarablues i d’en Michael Patcher a Nivel22

La primera mostra artística en la que el focus de l’atenció és una d’aquestes mítiques, i incòmodes si les recordeu, palanques de joc la podem, la poden perquè jo no hi penso anar, trobar pintada en una paret d’un hotel de San Francisco. No sóc un expert en art, ja us ho dic ara, però és evident, tampoc cal ser massa espavilat ja que ho diu la pròpia font de la notícia, que aquesta joia “gafapasta” tan moderna i “cool“  té una clara influència, només cal mirar la imatge, pop. Si voleu eliminar l’etern estucat, tant de moda fa uns anys, del rebedor de casa ja teniu una bona excusa per fer-ho. Pinteu-lo amb motius consolers, i amb permís dels pares i/o companys sentimentals o de pis, a veure com queda!

Si hi ha una cosa ben certa és que la imaginativa de la gent no té límit, cada dia flipo més la veritat amb els brico-consells, i no només l’expressió pictòrica ha estat tocada per la gràcia dels joysticks ja que aquest comandament-pal també ha servit com a font d’inspiració d’altres disciplines artístiques. Una bona mostra la tenim, mireu-vos  aquest enllaç, en aquest llum en forma, ja ho veieu però us ho remarco per allargar una mica la frase, de joystick de l’Atari 2600. Fa goig al costat del nostre sofà d’”eskay“, no?

Fins i tot el gran guru de les modificacions, en Ben Hack (del que farem un apunt perquè la veritat és que el paio ho mereix), va decidir rendir un petit homenatge al primer gran, en tots els sentits, comandament de la història dels videojocs. Aquí teniu una imatge del comandament, funciona sense fils!, batejat amb el nom de Xbo3600.

Recordo de manera molt entranyable aquest trasto, tot i la seva incomoditat i rigidesa, i gràcies als brico-consells d’avui podreu tornar-lo a posar en les vostres vides, és a dir, al lloc que es mereix.

Ho hem llegit a:

Tot aquesta revolada matutina ve provocada per la lectura, a diversos mitjans nord-americans, d’una notícia  en la que, m’imagino que ens veuen als europeus com uns depravats sense cor ni ànima, el protagonista és un joc en línia en el que bàsicament has de viure i fer de rodamón (homeless). La controvèrsia, com no podia ser d’una altra manera, de bracet dels videojocs.

Sense entrar en una espiral excessivament frívola el joc té la seva part original que potser per a molts és de mal gust. La mecànica del joc no ens ofereix gaires sorpreses però compleix amb els patrons de tot homeless. Convertir-se en el rei dels rodamons és l’objectiu principal d’aquesta, diguem-ne, “cosa jugable” . Per fer-ho tindrem al nostre abast tot el ventall, ple de tòpics com no, de possibilitats d’aquest tipus de vida.  Robar a altres homeless, destrossar màquines expenedores, aprendre a tocar un instrument musical i pidolar, adoptar mascotes perquè ens facin companyia i vigilar amb la, perillosa, ingesta d’alcohol són moltes de les “grandeses” que ens ofereix aquest títol de l’estudi alemany Farbflut Entertainment.

Amb l’arribada d’aquest joc en línia als EUA la polèmica, com va passar a França i altres països europeus, està servida amb safata de plata. A Molesbit! compartirem, o no, que es faci un joc amb aquesta temàtica com a fil conductor. Però als EUA són així de peculiars, salats i amb una, podríem dir que estranya, escala de valors i moral. Pots tenir sota del teu llit un rifle Simth & Wesson sense cap problema, gràcies a la seva famosa Segona esmena, però no pots ensenyar un mugró a la tele. Ja veurem com acaba la cosa…

Web del joc

Joc al Faceebook

Ho hem llegit a:

Em va resultar curiós com es desvirtuen les paraules, i com tothom les fa seves sense més, emprant-les com un pejoratiu cap un hipotètic bàndol rival.

Vosaltres què sou? “casuals” o “hardcore” ? Em fa gràcia com la gent s’ataca amb aquests dos adjectius, que, usualment poden ser intercanviables, perquè, ara sí, centrem-nos en el món del videojoc, per hardcore player s’entén una persona que explota els jocs, que hi dedica hores, mentre que un casual és aquell pica-flors que hi juga deu minuts quan té temps lliure i poca cosa més.

Així, tendim a catal·logar els jocs en aquestes dos categories, basant-nos en la seva aparent complexitat, però és rigorós fer-ho d’aquesta manera? Jo ho dubto… és molt freqüent veure els fans acèrrims de sagues, experts en jocs esportius, o de jocs de lluita, titllant de mals jocs als que ells consideren casuals, com pot ser un joc de puzzles… però realment és així? És més hardcore un individu que es pot acabar el Street Fighter II en el  nivell 8, que el que es dedica a jugar dia i nit al Tetris?

No crec que existeixi el joc casual, això està a l’ull del que jutja, per exemple, per mi un Fifa és un joc casual, destinat a jugar quan ve un col·lega a casa i fer un parell de partidets de la mateixa manera que ho pot ser qualsevol shooter, on la corba d’aprenentatge és quasi nul·la i per norma, la història encara ho és més (tret d’honroses excepcions des de mitjans dels 90).

Una història fa un joc hardcore doncs? partint d’aquesta premissa sí, però la realitat ens demostra que no és així, que tot depèn del que tu busques en un joc.  El Fable II té una historia, però és un joc simple fins a dir prou… aleshores què seria doncs? com o a on l’hauríem de catalogar? Com a “rolero empedernit” és un joc casual de llibre, però no gaire gent compartirà aquesta opinió tan personal. Zack & Wiki o Trine, jocs amb una història relativament escassa, et poden donar moltes més hores de diversió (sempre parlo del joc individual offline o mode campanya) que no pas les que et donaran els cavalls de batalla hardcore com Gears of War, o Killzone. En què mesurem la “hardcoreitat” dels jocs doncs? En la qualitat final? mmm, ho dubto, ja que els que he esmentat són jocs casuals mentre llufes com Haze o Damnation la gran majoria d’usuaris els considerarien d’aquest tipus. El to adult del títol? Sí, la gent acostuma a fer-ho, però no poden evitar reconèixer que Super Mario Galaxy o Megaman 9 són grans exponents del gènere. Mentre Playboy The Mansion o 7sins, amb moltes connotacions adultes, es consideren casual.

Al final, com moltes altres coses en la vida, tot  s’acaba reduint a l’experiència prèvia i als gustos de cadascú, havent-hi pocs jocs que es puguin catalogar de purament casual.  L’exemple més fàcil el tenim en els jocs infantils… són casuals o no? Jo no ho crec. Us heu parat a pensar la capacitat d’atenció dels nens als que està dirigit? Heu vist mai un nen de quatre anys intentant jugant al Mario? Jo sí, i no considero al meu nano curtet ni de bon troç, i li costa saltar i córrer a l’hora. En canvi amb Wii Sports Resort podria passar-s’hi hores jugant tot sol, i això que no sap ni llegir…

Per tant hi ha moltes variables a l’imaginari col·lectiu que composen el joc hardcore “per se”. Dificultat, duració, profunditat, complexitat… És decisió de cada individu donar més valor a una o una altra variable  en funció dels seus gustos, per arribar a la nota mitja personal en la que no hi han blancs ni negres i segurament no tots compartirem els mateixos grisos…

En fi, com no, com més escric menys sentit em sembla que tingui el que dic , així que quasi millor ho deixo aquí. Això sí, si us plau, si m’heu de considerar quelcom, considereu-me “player”, jugador, perquè de casual i de hardcore, tots en portem un a dins.

Per johnnydement

Per tant és una molt bona notícia per partida doble. Primer per la bona feina que ha dut a terme el seu creador i mantenidor, en Moroboshi, al tirar endavant, amb força apunts i molt diversos val a dir, un projecte personal que sempre sol ser difícil i, amb el pas del temps, destrempant.  I la segona perquè, aviam si entre tots ho aconseguim, la blocosfera catalano-videojoguil creixi en quantitat i qualitat , d’una vegada per totes, i ho faci amb salut i força per posar-se al nivell que li pertoca.

Per molts anys 3 botons i START.

Ho hem llegit a:

No hi ha cap excusa que valgui per no tenir una Snes, com si fora nova i ben llampant, en la vostra col·lecció. Només us he de baixar la plantilla des d’aquest enllaç, armar-vos de paciència, unes tisores amb punta rodona perquè ningú no es faci mal i tub de cola ben gran que segurament ja teniu a casa del brico-consell de la setmana passada. A més la podreu tenir del color i la textura que vulgueu. Què més podem demanar?

Doncs home, per poder… podríem demanar moltes altres coses abans que una manualitat però amb els  enllaços que us passarem tot el que podreu fer, en paper o cartolina, són les consoles que més us agradin, us hagin agradat o hagueu envejat tota la vida. La paraula clau per construir tot allò que us passi pel cap en paper, com sempre l’haurem d’introduir en anglès si voleu trobar més resultats a Internet, és papercraft. Us passo un parell de bons exemples consolers (http://www.nintendopapercraft.com i http://paperkraft.blogspot.com)  però només heu de fer servir el google i tindreu retallables (es diu així en català?) de les  vostres (poseu aquí la cosa o coses que vulgueu) preferides a cabassos. Si algú s’anima a fer-ne un passeu-nos les fotos per poder veure la vostra obra. Salut i cel·lo!

Ho hem llegit a:

La setmana, que s’acaba mentre escric l’apunt, ha estat mogudeta i plena, més que plena desbordant, d’informació de primer nivell. No sempre, al final pensarem que per sort ja que si totes foren així no donaríem a l’abast, tenim, ni tindrem, setmanes en les que surtin a la venda jocs de la talla de Biosock 2 o la fira X10 de Microsoft que s’ha celebrat a San Francisco.

Fira X10 de Microsoft

Tornen les fires? Tindrem de nou actes i presentacions que generin encara més, no se si es pot, hype? Potser, no ho sé, però aquests esdeveniments massius i pomposos m’agraden. Em recordem , ja hi som un altre cop, èpoques en que eren la única manera, per part de les desenvolupadores, de concentrar la publicitat, promoció i safareig dels seus productes a la resta del món. Els jovent esperàvem amb candeletes els números especials de les nostres revistes preferides per llegir i conèixer de primera mà allò que s’estava coent a terres d’ultramar. Perquè, si ara encara som el cul del món per a les empreses del sector, imagineu-vos fa 15 o 20 anys.

Aquesta conferència, més que fira, ha donat bastant de sí i ha evidenciat que aquest 2010, per a la 360 com a mínim, serà un any de molt bona collita. Dead Rising 2, Alan Wake, Lost Planet 2 o Fable III són només alguns exemples dels títols que s’aniran repartint per tot l’any. Preparem-nos per gratar i furgar les nostres butxaques fins al més profund dels pous, perquè no podrem estar-nos de no jugar a aquestes joies.

- Resum de l’esdeveniment  a Desconsolados

- Recopilació de notícies a Akihabarablues

Ghost Recon Future Soldier

La darrera entrega d’un dels millors shooters tàctics comença a treure el cap per la majoria de mitjans i blocs d’Internet amb aquest primer tràiler o vídeo promocional. No espereu gran cosa. Un vídeo, de molt bona factura artística, però amb poca, molt poca “txitxa”.

El podeu veure a gamesajare o a Vadejocs

Bioshock 2

Un dels candidats, ja a dia d’avui, a millor joc de l’any ha arribat a les nostres consoles i ordinadors personals. Bioshock 2 es va posar a la venda el passat dia 9 de febrer i així ens ho explicaven a desconsolados.

Monster Hunter Tri

Escoltant un podcast de Generació Digital varen definir aquest joc, encertadament o no però em va agradar força, com a un Pokémon per a adults.  Al Japó aquesta saga mou masses, és un autèntic “must have” de fet, i els companys akihabarablues que varen assistir a la presentació d’aquest joc per a la Wii que es va celebrar a Madrid ens ho van relatar en un interessant apunt.

Heavy Rain

Aquesta setmana sembla que va de grans títols i de jocs de l’any. Però és que el Heavy Rain és, o serà, una d’aquells jocs que marquen un abans i un després, no només en la generació que ens ocupa, si no en la línia temporal dels videojocs. S’ha parlat d’un nou gènere, la pel·lícula interactiva, i les primeres impressions s’han pogut llegir a dandel i a Vadejocs.

També cal destacar que aquesta setmana s’ha fet públic que el joc Sonic Classic Collection tindrà una edició especial única a l’Estat Espanyol,  que s’han publicat els anàlisis del Mass Effect 2 a Vidaextra i Vadejocs o que Activision ha confirmat un nou Call of Duty per Nadal d’aquest any 2010 ambientat aquest cop en la guerra del Vietnam. Setmana com aquesta en tindrem més aviat poques. Senyors i senyores el show ha de continuar.

La música a un volum insuportable; música insuportable; una barreja d’olors impossible de reproduir en paraules que estaria a cavall entre les patates braves, una samarreta suada de tres dies i un núvol de sucre rosa tot en un i una acurada, excel·lent i plàstica ambientació gràfica són els trets característics que inequívocament defineixen aquests oasis ambulants d’oci i rauxa consumista que són les fires.

Tot plegat a sant de què? Avui he anat a la feina amb cotxe i, una mica fart d’escoltar les misèries i penes de cada dia en les llargues cues que es munten a la Ronda de Dalt barcelonina, vaig decidir fer-me un CD amb podcast de programes de videojocs per fer més entretinguda aquesta penitència matutina de cada dia. La primera compilació que, aleatòriament i sense cap altre motiu, vaig cremar en un disc compacte (quan de temps sense fer-ne servir un la veritat) va ser un recull de podcasts del programa de Ràdio Cerdanyola Arcadiagamers. El programa en qüestió, el que escoltava aquest matí, ha estat el que varen gravar el passat dia 28 de gener. Els temes principals que centraven l’atenció informativa foren els anàlisis del  joc Dark Void (amb un quatre i escaig)  i la ressenya del joc de les olimpíades d’hivern de Vancouver 2010 (un quatre). Durant tota la resta de programa, com sempre amb el seu particular toc d’humor i idiosincràsia, s’entreveien altres temes diversos de l’actualitat de l’oci electrònic i un d’ells, molt curtet, una apreciació, un comentari, una frase, ha estat el causant d’aquest apunt.

Al minut 24:20, aproximadament, sorgeix,  a partir de la notícia del retràs de l’edició col·leccionista del joc Mass Effect 2 una observació que va activar, a part d’arrencar-me uns riures més que benvinguts en aquests grisos dies de fred, mal temps i crisis, el meu sentit aràcnid-periodístic  que porto dins.

La portada Pal de Mass Effect 2 sembla haver estat dibuixada pel mateix artista anònim que va pintar, amb spray i tècniques aerogràfiques diverses, la caseta “del osito piloto” amb motius automobilístics, jugadors de bàsquet dels anys vuitanta (potser hauríem de renovar-los ja) i altres elements no identificables amb una estranya proporcionalitat i sentit de perspectiva. I si no mireu-vos a la xicota, de cap prominent i rara postura, que acompanya al nostre heroi en la portada. Boníssim tot plegat.

Ara, cada cop que veig la portada d’aquest grandíssim i immens joc o sento parlar d’ell no puc treure’m del cap el clàxon “tiru-tiru-tiru-ri” dels autos de xoc o el “pfuuuu-pfuuuu” dels pistons hidràulics de tota atracció rotatòria i saltejant . D’audició i lectura obligades.

Ho hem escoltat a:

Aquest mes de febrer el senyor Michael Pachter (posem veu de Troy McClure (el recordareu per altres “perles” com Borderlands fracassaria o que la Wii és com un McDonalds )) ha tornat a delectar-nos amb una afirmació, aquest cop no exempta de part de raó (com sempre, eh?), en la que assegura que els jugadors més vells (un servidor ja es considera vell) estem condemnats!. Condemnats a què senyor Pachter?